Sant Fidel de Sigmaringen, prevere i màrtir

Sant Fidel de Sigmaringen, prevere i màrtir

Fidel (1578-1622), jurista alemany, era anomenat l'"advocat dels pobres". Ordenat de prevere, es fa caputxí. Com que era un bon predicador, la Sagrada Congregació per a la Propagació de la Fe li encarregà l'evangelització de regions protestants d'Alemanya i Suïssa, on hi morí màrtir.

1. Sant Fidel de Sigmaringen, prevere i màrtir. Era advocat i va decidir entrar a l’orde dels Germans Menors Caputxins, on va portar una vida observant de vigílies i pregàries. Assidu en la predicació de la Paraula de Déu, va ser enviat a la regió de Rètia per consolidar la veritable doctrina, i a Sevis, Suïssa, va ser martiritzat pels heretges a causa de la fe catòlica (1622).
2. Commemoració de les santes dones Maria de Cleofàs (mare de Jaume i de Josep, deixebles del Senyor) i Salomé (mare de Jaume i Joan, deixebles del Senyor). Juntament amb Maria Magdalena, es van dirigir de bon matí el dia de Pasqua al sepulcre del Senyor per ungir el seu cos i van rebre el primer anunci de la Resurrecció. A Jerusalem (s. I).
3. Sant Alexandre, màrtir. El van treure de la presó tres dies després de la passió de sant Epipodi, el van assotar i el van clavar en una creu fins que va expirar. A Lió, Gàl·lia (178).
4. Sant Antim, bisbe, i companys, màrtirs en la persecució de l’emperador Dioclecià. Antim, per confessar a Crist, va rebre la glòria del martiri quan va ser decapitat. De la multitud dels seus companys, uns van ser degollats, altres cremats vius i altres abandonats en alta mar dins d’unes naus, segons va disposar el jutge. A Nicomèdia, Bitínia (303).
5. Sant Gregori, bisbe, el llibre del qual “Sobre la Fe” va ser lloat per sant Jeroni. A Illiberis, a la Hispània Bètica (s. IV).
6. Sant Deodat, diaca i abat. Després de portar una vida anacorètica, va reunir uns deixebles als quals va presidir. A les rodalies de Blois, Gàl·lia Celta (s. VI).
7. Sant Melit, bisbe. Era abat i el papa sant Gregori el Gran el va enviar a Anglaterra, on sant Agustí el va ordenar bisbe dels saxons orientals. Després de patir moltes tribulacions, va accedir a la seu de Canterbury. A Canterbury, Anglaterra (624).
8. Sant Vilfrid, bisbe. Després de treballar amb molta cura, va ser obligat a abandonar la seva seu i va morir entre els monjos de Ripon, dels quals va ser abat durant un temps. A York, Northúmbria (709).
9. Sant Egbert, prevere i monjo. Es va preocupar de l’evangelització de diverses zones d’Europa. Ja ancià, va convèncer els monjos d’lona perquè acceptessin el còmput romà del dia de Pasqua. Va entrar a celebrar l’eterna festa en acabar la missa de la solemnitat pasqual. A l’illa d’lona, Escòcia (729).
10. Sant Guillem Firmato, eremita. Abans havia estat canonge i metge a Tours, però després d’una peregrinació a Jerusalem es va retirar a la solitud fins a la seva mort. A Mortain, Normandia (1103).
11. Santa Maria de Santa Eufràsia (Rosa Virgínia) Pelletier, verge. Va fundar l’institut de les Germanes del Bon Pastor, per acollir piadosament les dones de vida lleugera, anomenades Magdalenes. A Anjou, França (1868).
12. Sant Benet (Àngel) Menni, prevere de l’orde de Sant Joan de Déu, fundador de la Congregació de les Germanes Hospitalàries del Sagrat Cor de Jesús. A Dinan, França (1914).
13. Beata Maria Elisabet Hesselbald, verge. Era oriünda de Suècia i, després de diversos anys treballant en un hospital, va restaurar l’orde de Santa Brígida, notable per la seva sol·licitud cap a la contemplació, la caritat envers els necessitats i la unitat dels cristians. A Roma (1957).