19 DE GENER

Santa Agnès, verge i màrtir

Santa Agnès, verge i màrtir

A partir del segle IV, molts testimonis d’escriptors (Ambròs, Agustí, Jeroni) van difondre el culte d’aquesta joveneta romana de 12 anys, com a model exemplar d’una fe indestructible i d’una gran enteresa d’ànim. Agnès precisament ve del grec i vol dir «pura, sencera». Després del seu martiri (~305), la princesa Constantina -filla de l’emperador Constantí- li va fer edificar una basílica, fora de les muralles de Roma (324).

► Celebrada el dia 21 (segons el Santoral), a Catalunya, a causa de la festa de sant Fructuós, la seva memòria litúrgica es trasllada als dies abans o després (Congregació per al Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments del 2016).

 

  1. Memòria de santa Agnès, verge i màrtir, que essent encara adolescent, va oferir a Roma el suprem testimoni de la fe, consagrant amb el martiri el títol de la castedat. Va sortir victoriosa sobre la seva edat i el tirà, va suscitar una gran admiració del poble i va adquirir una major glòria davant el Senyor. Avui se celebra el dia de la seva sepultura (s. III/IV).
  2. Passió de sant Germànic, màrtir de Filadèlfia en temps dels emperadors Marc Antoni i Lluci Aureli. Va ser deixeble de sant Policarp, al qual va precedir en el martiri, i condemnat pel jutge en el vigor de la primera joventut, per gràcia de Déu va superar la por de la fragilitat corporal i va arribar a provocar ell mateix a l’animal que van destinar per al seu sacrifici. A Esmirna, Àsia (ara Turquia) (c. 167).
  3. Sant Poncià, màrtir, que va ser durament assotat amb vares i, finalment, degollat per la seva fe en Crist, en temps de l’emperador Antoni. Prop de Spoleto, ciutat d’Úmbria (ara Itàlia) (s. II).
  4. Sants Màrius, Marta, Audifàs i Abacuc (Abac), màrtirs. A la via Comèlia, el tretzè mil·liari abans de Roma, al cementiri de Nimfa (c. s. IV).
  5. Commemoració de sant Macari el Gran, prevere i abat del monestir de Scete, Egipte, el qual, considerant-se mort al món, vivia només per a Déu i així ho ensenyava als seus monjos (c. 390).
  6. Commemoració de sant Macari, anomenat Alexandrí, prevere i abat a les muntanyes de Scete, Egipte (s. V).
  7. Commemoració de sant Bassià, bisbe, que va lluitar enèrgicament, juntament amb sant Ambròs de Milà, per protegir el seu ramat de l’heretgia dels arrians, que encara persistien a la seva diòcesi. A la ciutat de Lodi, a la Ligúria (ara Itàlia) (409).
  8. Santes Liberata i Faustina, germanes i verges, que van fundar el monestir de Santa Margarida. A Como, ciutat de la Llombardia (ara Itàlia) (580).
  9. Sant Launomar, abat del monestir de Corbion, que havia fundat ell mateix en la solitud de Perche. Prop de Camuti (Chartres), Nèustria (ara França) (c. 593).
  10. Sant Joan, bisbe, el qual, durant la guerra contra els llombards que agitava tot Itàlia, va atendre òptimament les necessitats de la seva Església, com narra sant Gregori el Gran, papa, el qual li va enviar el seu llibre de la Regla Pastoral. A la ciutat de Ravenna, a la Flamínia (ara Itàlia) (595).
  11. Sant Remigi, bisbe, germà del rei Pipí, que es va preocupar per introduir la manera romana al cant de la salmòdia. A Rouen, ciutat de Nèustria (ara França) (c. 762).
  12. Sant Arseni, bisbe, que va ser un pastor completament dedicat al seu ramat i assidu en la pregària nocturna. A l’illa de Corfu, Grècia (s. X).
  13. Beat Marcel Spínola Maestre, bisbe, que va fundar cercles d’obrers per millorar la societat humana, va treballar per la veritat i l’equitat i va obrir casa seva als necessitats. A la ciutat de Sevilla (1906).

Per Santa Agnès i Sant Fruitós fa el fred més rigorós.

Per Santa Agnès i Sant Fruitós fa el fred més rigorós.