Santa Juliana, verge i màrtir

Santa Juliana, verge i màrtir 

La santa d’avui és la patrona del poble de Santillana de Mar. Sembla que de Santa Juliana en derivà santa Illana. Com sol passar, els primers cristians d’aquelles terres càntabres volien estar emparentats amb els primers testimonis de la fe. El relat tradicional del seu martiri, recull aspectes que ja trobem en d’altres màrtirs: jove bonica, de bona família senatorial, a les terres de la Campània (amb capital a Nàpols), que es fa cristiana, amb l’oposició dels pares, la passió del prefecte romà per ella, les amenaces de mort, la promesa de viure com una princesa si renunciava a la seva fe i finalment la seva execució. A Juliana, res no li satisfeia més que la seva fe. Al cor de la col·legiata de Santillana, la podeu admirar en una gran estàtua de pedra, al lloc on els reis de Castilla li feien les seves ofrenes, els guerrers s’hi agenollaven i els bisbes s’hi enterraven. 

1. Santa Juliana, verge i màrtir. A la Campània italiana (data incerta). 
2. Sants màrtirs Elies, Jeremies, Isaïes, Samuel i Daniel, cristians egipcis que, per haver servit els confessors condemnats a les mines, van ser capturats pel prefecte Firmilià, en temps de Galeri Maximià, i, després de durs turments, van ser degollats. Després d’ells van ser martiritzats Pàmfil, prevere, Valent, diaca de Jerusalem, i Pau, oriünd de la ciutat d’Iamnia, que havien estat dos anys a la presó, així com Porfiri, servent de Pàmfil, a més de Seleuc, capadoci que ostentava un grau a la milícia, i Teòdul, ancià de la família del prefecte Firmilià. Finalment, el capadoci Julià, arribat com a pelegrí en aquell moment, va ser denunciat com a cristià per haver besat els cossos dels màrtirs i, per ordre del prefecte, cremat a foc lent. A Cesarea de Palestina (309).
3. Sant Marutes, bisbe, que, quan es va establir la pau de l’Església, va presidir el concili de Selèucia, va reparar les esglésies destruïdes durant la persecució del rei Sapor i va col·locar les relíquies dels màrtirs de Pèrsia a la ciutat episcopal, la qual va rebre en aquella ocasió el nom de Martiròpolis. Al regne dels perses (abans de 420).
4. Beata Felipa Mareri, verge, que, menyspreant les riqueses i el fast mundà, va abraçar la forma de vida de santa Clara, recentment establerta en aquella regió. A Borgo San Pietro, als Abruços (1236).
5. .Commemoració del beat Nicolau Paglia, prevere de l’orde dels Predicadors, que va rebre de sant Domènec l’hàbit i la missió de predicar. A Perusa, Úmbria (1256).
6. Beat Josep Allamano, prevere, que, ple de fervor, per propagar la fe cristiana va fundar les congregacions d’homes i de dones anomenades de les Missions de la Consolata. A Torí, al Piemont italià (1926). Beatificat el 1990 pel papa Joan Pau II.