Sant Isidre, llaurador

Sant Isidre, llaurador

Els atributs de Sant Isidre són els propis d’aquest pagès de Madrid: unes garbes, els bous i l’arada. La tradició popular conserva el record del seu esperit d’oració i de la seva generositat envers els indigents: «por oír misa y dar cebada, nunca se perdió jornada». Morí vers el 1130. Patró dels pagesos espanyols, ho és també dels catalans a partir del 1622, any de la canonització.

Costums i tradicions religiosos de Barcelona. Baró de Maldà (1746-1819): Conservant la llengua original: «15 DE MAIG LA FESTA DE TOTS LOS PAGESOS; DE SANT ISIDRO LLAURADOR, en tots los Pobles, ab Completas ab musicas de cobla en sàs vigilias, y en lo dia; oficis, ab musica, y Professons de Sant Isidro, y balladas en la tarde à la Plasa ab molta concurrència, y alegria de Pagesos, y Pagesas. y de altres Personas, ques combidan unas à altras a disfrutar de sas Festas y diversions, y aixi en las demés Festas majors en tot lo curs del Any.

En las Iglesias Parroquials del Pi, y de Sant Pere, dia 15 de maig fan sas Festas à Sant Isidro los hortolans de Sant Antoni, y del Portal nou, los Pri­mers, en la Iglesia del Pi en son retaula y Capella dels Sants Abdon, y Senen Màrtirs, que es del Comú dels hortolans de las hortas de Sant Bertràn, y los de fora del Portal nou en la de San Pere de las Puellas; no se quin altre Gremi, si Pagesos en lo Altàr, y Capella de Sant Isidro en la Parroquial Iglesia de Santa Maria del mar.

Extra de Barcelona, Festa major los vehins en la Iglesia Convent de Nos­tra Sra. de Gracia de Carmelitas Descalsas à Sant Isidro Llaurador ab balla­das alli devant en la tarde, ab concurrència de molt Poble de Barcelona, y de Pagesos, y de Pagesas de tot aquell Plà de Gracia, à fer bona tarde».

1. Sant Isidre, llaurador, qui, juntament amb la seva dona, la beata Maria del Cap o Toríbia, va portar una dura vida de treball, recollint amb més paciència els fruits del cel que els de la terra i, d'aquesta manera, s'ha convertit en model de l'honrat i pietós agricultor cristià. A Madrid, a la regió de Castella (~ 1130). A Espanya és recomanable llegir en primer lloc la commemoració de sant Isidre, llaurador, per tenir el grau de Memòria obligatòria en el Calendari espanyol, que en aquest dia figura en el núm. 10.
2. Sants Pere, Andreu, Pau i Dionísia, màrtirs. A Làmpsac, l’Hel·lespont (s. III).
3. Sants Cassius i Victorí, màrtirs, que, segons la tradició, van patir el martiri sota la persecució de Chrocus, rei dels alamans. A l’Alvèrnia, a Aquitània (s. III).
4. Sant Simplici, prevere. A l’illa de Sardenya (s. III/IV).
5. Sant Aquil·leu, anomenat el “Taumaturg”, bisbe, que va participar en el I Concili de Nicea i, revestit de totes les virtuts, va evangelitzar amb fervor apostòlic als pobles pagans. A Làrissa, de Tessàlia, Grècia (s. IV).
6. Sant Retici, bisbe, de qui sant Agustí en refereix la gran autoritat de què gaudia com a bisbe en l'Església, i sant Jeroni el recorda pels seus insignes comentaris a la Sagrada Escriptura. A Autun, a la Gàl·lia Celta (s. IV).
7. Sant Caleb o Elesbaan, rei d'Etiòpia, que va sotmetre als enemics de Crist en represàlia pels màrtirs de Nagran i, segons es diu, en temps de l'emperador Justí va enviar a Jerusalem la seva corona reial, vivint després com a monjo, en resposta a un vot que havia fet, fins que va partir a la trobada del Senyor. A Etiòpia (~ 535).
8. Sant Severí, bisbe, que va donar el seu nom a la ciutat episcopal de Septempeda. A Septempeda, de la regió del Picè, a Itàlia (data incerta).
9. Sant Rupert, duc, que, quan era encara molt jove, va peregrinar a Roma per visitar les tombes dels apòstols i, a la tornada al seu camp, va erigir diverses esglésies. Va sortir a l’encontre del Senyor acabats de complir els dinou anys. A Bingen, a Austràsia, al costat del Rin i prop de Magúncia (s. VIII).
10. Commemoració de sant Witesind, màrtir, que per por als musulmans es va apartar de la fe catòlica, però en negar-se després a prendre part en el culte mahometà, el van matar per odi a la fe cristiana. A Còrdova, a la regió hispànica d’Andalusia (855).
11. Beat Andreu Abellon, prevere de l’orde dels Predicadors. Tot i que no comptava amb gaires mitjans per a l'exercici del seu càrrec, va restaurar amb fermesa la disciplina regular als convents on va ser superior. A Ais de Provença, de la Provença (1450).