Sant Antoni de Pàdua, prevere i doctor de l'Església

Sant Antoni de Pàdua, prevere i doctor de l'Església

Fernando de Bulloês va néixer a Lisboa el 1195. Essent canonge i colpit pel testimoni dels primers màrtirs franciscans al Marroc, entrà en l’Orde, canviant el seu nom. Fou un gran predicador i exercí aquest ministeri a Itàlia i a França. Contemporani de sant Francesc d’Assís, fou el primer franciscà que va ensenyar teologia a la Universitat de Bolonya. Va morir als 36 anys a Pàdua, el 1231, essent canonitzat l’any següent. Pius XII el declarà el 1946 “Doctor Evangèlic” pel seu zel en l’anunci de la Bona Nova.

1. Memòria de sant Antoni, prevere i doctor de l'Església. Nascut a Portugal, primer va ser canonge regular i després va entrar a l’orde recentment fundada dels Germans Menors, per propagar la fe entre els pobles d'Àfrica, però es va dedicar a predicar per Itàlia i França, on va atreure moltes persones a la doctrina vertadera. Va escriure sermons notables per la seva doctrina i estil, i per mandat de sant Francesc va ensenyar teologia als germans, fins que a Pàdua va descansar en el Senyor (1231).
2. Santa Felícula, màrtir. A la via Ardeatina, a set mil·liaris de la ciutat de Roma (90).
3. Beat Aquil·leu, bisbe, insigne per la seva erudició, la seva fe, la seva vida i els seus costums. A Alexandria, Egipte (312).
4. Sant Trifil·li, bisbe. Va defensar enèrgicament la fe de Nicea i va ser un orador excel·lent del seu temps i admirable comentarista del Càntic dels Càntics, com explica sant Jeroni. A Leucòsia (ara Nicòsia), a l'illa de Xipre (370).
5. Sant Ceteu o Pelegrí, bisbe d‘Amiterno. Quan els llombards van envair la regió, va ser acusat d'haver entregat la ciutat i el van condemnar a ser llançat a un riu. Als Abruços (~ 600).
6. Sant Eulogi, bisbe. Cèlebre per la seva doctrina. El papa sant Gregori el Gran li va enviar moltes cartes. D’ell va afirmar: «no està lluny de mi aquell que està unit a mi». A Alexandria, Egipte (~ 607).
7. Sant Salmodi, eremita. Prop de Llemotges, a Aquitània (s. VII).
8. Sant Ragnebert, màrtir. D’origen noble i ple de virtuts, es va fer odiós a Ebroí, mestre de palau, qui el va enviar al desterrament i finalment el va fer assassinar. A la regió de Lió, a la Gàl·lia (680).
9. Sant Aventí, eremita i màrtir. Mort, segons la tradició, a les mans dels sarraïns. A la vall de Larboust, als Pirineus (s. VIII).
10. Sant Fandila, prevere i monjo. Durant la persecució dels sarraïns, en temps de l'emir Mohamed I va ser degollat per la seva fe en Crist. A Còrdova, a la província hispànica d'Andalusia (853).
11. Beat Gerard, monjo, germà de sant Bernat. Doctrinalment preparat, va demostrar una especial sagacitat i criteri en el camp de l'espiritualitat. Al monestir de Claravall, a Borgonya (1138).
12. Sants Agustí Phan Viet Huy i Nicolau Bui Viet The, màrtirs. Per por van profanar la creu, però penedits immediatament, van demanar a l'emperador Minh Mang ser jutjats de nou com a cristians. Per això van ser ferits mortalment i llançats, encara vius, al mar des d'una nau. A Hue, a Annam (ara Vietnam) (1839).
13. Beata Maria Anna Biemacka, mare de família i màrtir. Durant l'ocupació militar en temps de guerra, es va lliurar als soldats per salvar la seva jove embarassada. Va ser afusellada immediatament, aconseguint així la palma del martiri. Al petit poble de Naumowicze, prop de Grodno, a Polònia (ara Bielorússia) (1943).