Sant Hilari de Poitiers, bisbe i doctor de l’Església

Sant Hilari de Poitiers, bisbe i doctor de l’Església

Elegit bisbe de la seva ciutat natal de Poitiers (350), Hilari defensà vigorosament la divinitat de Jesucrist contra els arrians. L'emperador Constanci el desterrà quatre anys a Orient, on s'endinsà en la qüestió trinitària. Els seus comentaris exegètics i altres escrits circumstancials el convertiren, sense que en tingués vocació, en escriptor i teòleg. Morí l'any 367.

1. Sant Hilari, bisbe i doctor de l'Església, que va ser elevat a la seu de Poitiers, Aquitània (ara França), en temps de l'emperador Constanci, el qual havia abraçat l'heretgia arriana, i va lluitar intrèpidament en favor de la fe nicena sobre la Trinitat i la divinitat de Crist, i va ser desterrat, per aquest motiu, durant quatre anys a Frígia. Va compondre uns comentaris molt cèlebres sobre els Salms i sobre l'evangeli de sant Mateu (367).
2. Sants màrtirs Hermil i Estratònic, els quals, després de cruels turments, van ser precipitats al riu Ister (ara Danubi), en temps de l'emperador Licini. A Singidó, Mèsia (ara Romania) (c. 310).
3. Sant Agrici, bisbe, que va convertir en església el palau que li va regalar santa Helena. A Trèveris, ciutat de la Gàl·lia Belga (ara Alemanya) (c. 330).
4. Mort de sant Remigi, bisbe, el qual després d’iniciar el rei Clodoveu en la font baptismal i en els sagraments de la fe, va convertir a Crist tot el poble dels francs i, després de més de seixanta anys a l’episcopat, va morir cèlebre per la seva vida i la seva santedat. A la ciutat de Reims, també a la Gàl·lia Belga (ara França) (c. 530).
5. Sant Kentigem, bisbe i abat, el qual va establir la seva seu en aquesta ciutat. S'explica que va reunir una gran comunitat de monjos, per imitar la vida de la primitiva Església. A Glasgow, Escòcia (603/612).
6. Sant Pere, prevere i màrtir, el qual acusat davant Walid, príncep dels sarraïns, de predicar en públic la fe en Crist, va consumar el seu martiri clavat en una creu, després que li tallessin la llengua, les mans i els peus. A la ciutat de Capitòlies, Batanea (ara Israel) (713).
7. Sants màrtirs Gumersind, prevere, i Servideu, monjo, els quals, reconeixent-se com a cristians davant els prínceps i jutges musulmans, van perdre la vida per la fe en Crist. A Còrdova, ciutat de la regió hispànica d’Andalusia (852).
8. Sant Godefrid, que, essent comte de Cappenberg, va desitjar una vida més perfecta, per a la qual cosa va convertir el seu castell en monestir i, havent pres l'hàbit canonical, es va lliurar a servir pobres i malalts. Al monestir d'Ubenstad, Alemanya (1127).
9. Santa Juta (Ivette), la qual, després de quedar vídua, es va dedicar a curar leprosos i, més tard, es va recloure en una cel·la prop d'ells. Prop d’Huy, a la regió de Lieja, Bèlgica (1228).
10. Beata Verònica de Binasco Negroni, verge, la qual va entrar al monestir de santa Marta, on se seguia la Regla de sant Agustí, i va assolir una profunda contemplació. A Milà, Llombardia (ara Itàlia) (1497).
11. Sants màrtirs Domènec Pham Trong (An) Kham, Lluc (Cai) Thin, el seu fill, i Josep Pham Trong (Cai) Tà, tots ells, en temps l'emperador Tu-Duc, van preferir els turments i la mort abans que trepitjar la creu. A la ciutat de Nam Dinh, Tonquín (ara Vietnam del Nord) (1859).
12. Beat Emili Szramek, prevere i màrtir, que essent oriünd de Polònia, durant la guerra va ser enviat a aquest lloc per defensar la fe en Crist, i hi va morir després d'haver estat turmentat de diverses maneres. Al camp de concentració de Dachau, prop de Munic, Baviera, Alemanya (1942).