Festa de la Divina Misericòrdia

El segon diumenge de Pasqua de l’any 2000, el Papa Sant Joan Pau II va canonitzar Sor Faustina Kowalska (1905-1938), la religiosa que havia rebut de Jesús l’encàrrec de promoure la devoció a la Divina Misericòrdia: “Desitjo que la Festa de la Misericòrdia sigui un refugi i protecció per a totes les ànimes i, especialment, per als pobres pecadors. Aquest dia estan obertes les entranyes de la meva Misericòrdia“ (Diari, 699). Amb el Decret del dia 5 de maig de l’any 2000 la Congregació del Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments de la Seu Apostòlica va determinar que el diumenge següent al Diumenge de Resurrecció, s’anomenaria: ”Segon Diumenge de Pasqua o de la Divina Misericòrdia”. La Misericòrdia, és el Nom de Déu... i el nostre, sempre que el nostre cor s’acosti a la misèria de l’altre.

1. Santes Visia i Sofia, verges i màrtirs. A Fermo, al Picè, Itàlia (data incerta).
2. Sepultura del papa sant Juli I, qui, davant dels atacs dels arrians, va custodiar valentament la fe del Concili de Nicea, va defensar sant Atanasi, perseguit i exiliat, i va reunir el Concili de Sàrdica. A Roma, al cementiri de Calepodi, al tercer mil·liari de la via Aurèlia (352).
3. Sant Zenó, bisbe. Amb el seu treball i predicació va portar la ciutat de Verona fins al baptisme de Crist. A Verona, del territori de Venècia (~ 372).
4. Sant Saba el Got, màrtir. Durant la persecució contra els cristians sota Atanaric, rei dels gots, per haver rebutjat tres dies després de la celebració de la Pasqua els aliments oferts als ídols, després de cruels turments va ser llançat a un riu. A Capadòcia (372).
5. Sant Constantí, bisbe. Prop de Gap, a la província de la Gàl·lia (~ 517).
6. Sant Damià, bisbe. La seva carta sobre la recta fe, referent a la voluntat i a les obres de Crist, va ser llegida al Tercer Concili de Constantinoble. A Pavia, Llombardia (697).
7. Sant Basili, bisbe. Per defensar el culte de les sagrades imatges, va patir assots, cadenes i exili. A Pàrion, de l’Hel·lespont (735).
8. Sant Erkembodone, abat de Sithiu i, alhora, bisbe de Thérouanne. A la regió de Calais, a la Gàl·lia (742).
9. Sant Alferi, fundador i primer abat. Després de ser conseller de Guaimar, duc de Salern, es va fer deixeble de sant Odiló a Cluny i es va distingir en l’observança de la vida monàstica. Al monestir de Cava, a la Campània (1050).
10. Beat Llorenç, prevere de l’orde de Sant Jeroni, cenobi al qual acudien moltíssims penitents, atrets per la seva eximia pietat. Al monestir de Belém, prop de Lisboa, Portugal (s. XIV).
11. Santa Teresa de Jesús (Joana) Fernández Solar, verge. Era novícia a l’orde de les Carmelites Descalces. Va consagrar, com ella mateixa deia, la seva vida a Déu pel món pecador. Va morir de tifus als vint anys d’edat. A la ciutat de Los Andes, Xile (1920). Se celebra el 13 de juliol.
12. Sant Josep Moscati, metge. Es va lliurar totalment a la quotidiana i incansable assistència als malalts, sense cobrar mai res als pobres. A banda de curar els cossos, curava també les ànimes amb gran amor. A Nàpols, Itàlia (1927).
13. Sant David Uribe, prevere i màrtir. En temps de persecució contra l’Església, per Crist Rei va patir el martiri. Al petit poble de Sant Josep, del territori Chilpancingo, Mèxic (1927).