Nota de febrer de 1972,
l’ús dels temples i dependències eclesials

Nota sobre l’ús deis temples i dependències eclesials

La peculiar situació per la que ha passat el nostre país, en aquests últims anys, ha fet que moltes vegades se celebressin en les esglésies i locals adjunts actes de caire polític o laboral.

Encara avui dia són freqüents els casos en què els militants, els partits polítics, els grups obrers o els sindicats sol·liciten la utilització d’esglésies o de locals parroquials per a llurs reunions, conferències o mítings populars.

Donar una normativa precisa per respondre adequadament a aquestes peticions, tenint en compte la nova situació política del nostre país, és una tasca molt complexa i difícil; els casos es multipliquen i presenten una varietat i unes conseqüències imprevisibles, sobretot en un bisbat com el nostre, tan gran i divers. Però cal tanmateix donar algunes orientacions i recordar alguns principis a fi que els sacerdots i altres responsables puguin reflexionar en conjunt, tant en l’àmbit local, com en l’arxiprestal o de zona, i prendre les decisions que s’imposin, en cada cas, d’una manera responsable i assenyada. Per a la publicació d’aquestes orientacions normatives, el Consell de Govern, no solament ha estat consultat, sinó que hi ha col·laborat molt activament amb la seva reflexió i diàleg.

1. Les esglésies són llocs propis per les reunions de la comunitat cristiana, per a celebrar-hi el culte, per la reflexió, el silenci i la pregària, i és tot el poble cristià que té dret que les esglésies siguin mantingudes en la finalitat per a la qual han estat dedicades. El destí propi de les esglésies i llocs sagrats no és, doncs, d’esdevenir l’àmbit d’actes polítics o sindicals. Una utilització indiscriminada de les esglésies en aquest sentit podria desfigurar llur identitat. Per això, en aquest punt, caldrà ser cada vegada més prudent i les decisions hauran de ser més precises i clarificadores. Tanmateix cal reconèixer que les reunions d’obrers en les esglésies, amb motiu de conflictes o reivindicacions laborals, quan temps enrere, no se’ls facilitaven locals aptes per a llurs assemblees, i no hi havia cap altre local apropiat, han sigut, fins ara, generalment acceptades i compreses per la majoria dels fidels com un gest d’acolliment cristià.

2. Pel que fa als locals parroquials, caldrà sempre saber distingir entre un acte cívic —obert a totes les tendències i un acte netament polític, així com entre un problema laboral o humanitari i una acció sindical d’un signe determinat. Recentment la Comissió Permanent de l’Episcopat ha repetit prou clarament la postura de l’Església davant dels partits polítics i les diferents opcions sindicals, i la Conferència Episcopal Tarraconense, en la seva última reunió ha reafirmat els mateixos criteris. Entre altres coses, la Comissió Permanent ha dit: «L’Església no desitja el poder polític, ni recolzar-hi la seva acció pastoral. Per això no entra en el lliure joc dels partits polítics. Més encara, desitgem que l’Església, com a tal, d’acord amb la doctrina conciliar i tenint en compte la seva experiència històrica, es mantingui en una actitud d’independència en relació amb els diferents partits polítics».

Tot amb tot, cal vetllar perquè aquesta posició clara en teoria no es vegi contradita a l’hora d’adoptar certes decisions d’ordre pràctic. Els locals parroquials o d’altres entitats d’església cal, és cert, que estiguin oberts a tothom i a totes les necessitats del poble o del barri. Però, precisament pel seu caràcter peculiar de locals vinculats a la missió de l’Església, no han de servir mai, ni per anar contra les finalitats evangelitzadores que justifiquen llur existència, ni per afavorir un determinat partit o corrent, cosa que podria provocar divisions entre els fidels, que legítimament poden sustentar opinions diverses sobre els problemes temporals. El text següent del Concili Vaticà II és il·luminador en aquest sentit: «La parròquia presenta el model claríssim de l’apostolat comunitari, reduint a la unitat les diversitats humanes que en ella es troben i integrant-les en l’Església universal» (A.A. 10).

Es necessari, per tant, que els responsables dels llocs i els dirigents de les associacions catòliques, en l’àmbit de llurs competències, assumeixin, d’acord amb els principis esmentats, les decisions pràctiques més adients a cada cas concret, fent obra de discerniment, a fi que quedin salvats: l’acolliment cristià envers tota necessitat; el servei desinteressat al poble; el respecte a la llibertat i, per tant, a la pluralitat d’opcions polítiques i sindicals dels membres de cada comunitat; i la independència —així com també la no ingerència— de l’Església i de les comunitats o associacions cristianes, com a tals, davant les contingències de la vida política.

Barcelona, 22 de febrer de 1977.

+ NARCÍS JUBANY,
Cardenal-Arquebisbe de Barcelona