Decret de 19 d’octubre de 1979,
autonomia de les Zones Pastorals i funcions V. Episcopals

La consolidació i l’autonomia de les Zones Pastorals

DECRET

Pel present, després d’escoltar el Consell Presbiteral I el Consell de Govern que han estudiat i deliberat sobre la consolidació i l’autonomia de les zones pastorals, s’estableixen les Normes contingudes en el document que es publica a continuació I queden modificats, en quant sigui necessari, els decrets de 30 de maig de 1973 i de 21 d octubre de 1976.
Barcelona, 19 d’octubre de 1979.

+ NARCÍS JUBANY
Cardenal-Arquebisbe de Barcelona
Per manament del Sr. Cardenal-Arquebisbe
Jaume Traserra,
Secretari General

INTRODUCCIÓ: LA FUNCIÓ I EL PROCÉS DINÀMIC DE LES ZONES

• LA FUNCIÓ DE LA ZONA PASTORALRecordar les raons històriques de la creació de les zones pastorals I els resultats que n’han derivat ens pot esperonar a emprendre una nova etapa de consolidació de les del nostre bisbat.La zona pastoral neix de la descoberta de la conveniència d’un nivell pastoral a mig camí entre la diòcesi i l’arxiprestat. Fa més de 30 anys que, a França particularment, s’havia posat tota la confiança pel progrés de la pastoral de conjunt en els equips i en els organismes arxiprestals. L’experiència, però, va demostrar que els arxiprestats, molt sovint no captaven tota la complexitat dels condicionaments socials que afecten la vida de les persones, que les reflexions dels equips no ultrapassaven les preocupacions organitzatives Intra-eclesials i que quedaven al marge de l’atenció pastoral els problemes vitals de les mateixes comunitats, sobretot aquells que tenien una dimensió de més amplada que la parròquia I que l’arxiprestat. A més aquests dos darrers àmbits, pel seu caràcter reduït, no disposaven d’elements suficients per a donar respostes proporcionades a l’amplitud d’aquells problemes. D’altra banda, l’àmbit global de la diòcesi, amb els seus organismes superiors, no permetia, en aquest cas per massa amplitud I llunyania, l’atenció deguda a fets i fenòmens socials propis I característics de determinades circumscripcions humanes, ni l’ajuda i suport necessaris a l’acció pastoral.
  Aquesta manca d’atenció per part dels nivells superiors diocesans es feia més palesa en les macro-diòcesis com la nostra, en les quals el gegantisme engendra dispersió d’energies, anonimat, aïllament de persones I Institucions, indeterminació de responsabilitats… Tot això va fer intuir la conveniència d’establir un nivell més reduït que el bisbat I més ample que l’arxiprestat. D’aquesta intuïció neixen les zones pastorals.Els resultats de l’àmbit zonal, sempre que s’ha dotat d’una certa autonomia amb uns elements I organismes amb competència i possibilitat de fer el que uns altres, per massa allunyats o massa pròxims, no poden dur a terme, s’han traduït en un teixit de comunió eclesial més lligat i més resistent, en actuacions de més qualitat i més adaptades ai medi social, en accions més compartides i comunitàries I s’han apropat els òrgans superiors tècnics i els de deliberació I decisió, a través d’enllaços creats -ad hoc», al mateix terreny de les realitzacions pastorals. En una paraula, les diòcesis han esdevingut una comunitat més vertebrada, més real I efectiva.Ben segur que l’Assemblea diocesana de preveres de Barcelona (desembre del 1977) estava en aquesta línia I recolzava en raonaments i vivències quan afirmava que «l’extensió de l’arquebisbat de Barcelona dificulta poder dur a terme una actuació pastoral abastable, que creï comunió, que sigui eficaç. I es descobreix la necessitat de potenciar una seriosa descentralització de les tasques de govern, bé a través de dividir la diòcesis en diòcesis petites, bé a través de potenciar l’autonomia de les zones» (resum del treball dels grups, p. 31). L’Assemblea va Inclinar-se majoritàriament per l’opció d’impulsar l’autonomia de les zones (conclusió 38).Per l’alliçonament dels resultats obtinguts per les zones a casa nostra i en diversos llocs, pel simple sentit comú pastoral i pel respecte a l’opinió majoritària de l’Assemblea de preveres de Barcelona, el Consell de govern es va comprometre a «consolidar la Zona Pastoral com a marc global per a fer més eficaç l’acció pastoral» i per tal d’aconseguir-ho es va proposar de «posar els mitjans necessaris per a reforçar el paper del vicari episcopal i per a iniciar o institucionalitzar els organismes pastorals de la zona». (Document programàtic.) (BOAB, març de 1978, p. 93.)
• UN PROCÉS DINÀMICLes actuals zones pastorals de Barcelona es varen crear fa sis anys (BOAB juny de 1973) I han constituït un marc d’acció pastoral sense el qual segurament no s’haurien assolit algunes realitzacions importants. De tota manera no s’ha aconseguit, ni de bon tros, el que se’n podrà esperar quan les zones arribin a tenir els mitjans necessaris I apropiats. Això suposa, però, un llarg camí que demana canvis notables de mentalitats I d’estructures, que es troben sovint frenats per inèrcies, rutines i desconfiances i, fins en el cas de comptar amb bones voluntats, de vegades per la manca d’experiències o el record de desencerts passats.D’aquí ve que encara avui siguin oportuns els advertiments que feia la Ponència aprovada pel Consell presbiteral el 1973: «Si no es vol caure en una creació artificial d’organismes que neixin morts o en una burocratització feixuga, cal una actitud molt realista que es miri la zona com un objectiu a aconseguir al llarg d’un procés (…). De cap manera no es pot començar creant de sobtada, consells, comissions o secretariats, que només poden ser eficaços si el convenciment de molts n’ha fet veure la necessitat (…). Sembla que només es poden nomenar persones i crear organismes de manera gradual, a mesura que la vida ho demani i se n’hagi pres consciència» (BOAB, juny de 1973, p. 391).D’acord amb aquest realisme, el Consell de govern considera:a) que el fet objectiu d’unes situacions que ens obliguen a seguir un camí llarg en la consolidació i l’autonomia de les zones no ha de destorbar les experiències en curs nl ha d’impedir que s’empenyi I activi aquest procés. Per això, sembla que ha arribat el moment de donar un caràcter més oficial a aquelles realitzacions zonals que s’han mostrat útils I viables;b) que les particularitats de cada zona obliguen a seguir fórmules i ritmes d’aplicació diverses, que les persones i els òrgans que després es diran hauran de regular. Una pretensió uniformista pot paralitzar els millors projectes;c) que, amb la precaució del punt anterior, la consolidació i l’autonomia de les zones passa per quatre instàncies que cal afermar o establir i que assumiran la responsabilitat de tot el procés dinàmic ulterior. Són el vicari episcopal, l’arxiprest, l’equip directiu i el consell pastoral. En aquest document no es tracta de l’arxiprest perquè ja s’ha fet en el document «L’estatut de l’arxiprest», publicat fa poc (BOAB, setembre de 1979). Es limita, doncs, a la normativa bàsica sobre el vicari episcopal, l’equip directiu i el consell pastoral, amb el ben entès que els altres responsables o organismes zonals I les reglamentacions oportunes que regulin llur funcionament I les connexions amb tots els àmbits I nivells de la pastoral diocesana depenen de les quatre Instàncies esmentades que ara volem impulsar.

NORMATIVA BÀSICA

1. ELS VICARIS EPISCOPALS DE ZONAEls vicaris episcopals gaudeixen en les zones que se’ls han assignat de la potestat vicària ordinària que el dret comú concedeix al vicari general a tenor del Decret conciliar «Christus Dominus» (n.° 27). del «Motu proprio» «Eccleslae Sanctae» (I, 14). Per tant, representen el bisbe diocesà, actuen amb la seva autoritat I els corresponen les facultats habituals concedides als bisbes per la Seu Apostòlica.Encara que el bisbe diocesà té la llibertat de reservar-se les causes que cregui oportunes, ateses les peculiaritats de la nostra diòcesi i les raons que aconsellen una notable descentralització de responsabilitats, els vicaris episcopals han d’exercir el càrrec amb amplis poders de decisió compatibles amb el conjunt diocesà, i en unes condicions i amb uns mitjans que facilitin llur treball.Per això serà oportú explicitar llurs funcions I facultats més notables, en aquesta nova etapa de les zones I les condicions que sembla que en poden facilitar més bé l’exercici.a) Funcions i facultats dels vicaris episcopals— Com a lloctinents del bisbe diocesà seran els primers responsables de promoure I dirigir tota l’acció pastoral de la zona I de fer progressar una comunió eclesial cada dia més sòlida i visible.
   — Fomentaran el treball de conjunt dels preveres, diaques, religiosos, religioses i laics.
   — Podran establir formes ocasionals o permanents de diàleg, comunicació i reflexió entre totes les institucions I grups de finalitats pastorals.
   — Tindran una cura especial de la vida personal dels preveres i diaques i llurs necessitats materials i espirituals.
   — Elaboraran, juntament amb les institucions de la zona I en connexió amb els organismes i serveis diocesans, projectes pastorals concrets i adaptats al territori en els camps de l’evangelització, litúrgia, catequesi, etc.
   — Impulsaran la constitució del consell directiu i del consell pastoral de la zona, i un cop establerts en presidiran els treballs.
   — Procuraran que els arxiprestats siguin veritables sectors pastorals, mitjançant el foment de trobades, deliberacions, acords 1 realitzacions de conjunt dels preveres i d’altres responsables d’aquests àmbits. Vetllaran també per les possibles o necessàries col·laboracions interarxiprestals.
   — Podran procedir al nomenament d’un prevere per a qualsevol ministeri pastoral de la zona, en casos d’urgència o necessitat i per un temps determinat D’aquesta decisió n’hauran de donar compte al Consell de govern.
   — Resoldran, juntament amb l’arxiprest, els problemes que es plantegin a les parròquies a causa de la malaltia o defunció dels seus preveres.
   — Intervindran en les qüestions econòmiques (ajudes diocesanes, despeses majors, obres, vendes, etc.) de les parròquies i d’altres institucions de la zona dependents del bisbat.
   — Podran concedir llicències de celebrar I confessar, per un temps determinat, als preveres extradiocesans residents temporalment a la zona.
   — Podran donar la llicència necessària per assistir un matrimoni d’acord amb els cànons 1095 I 1096 del codi de dret canònic.
   — Per facultat concedida per la Seu Apostòlica, administraran el sagrament de la Confirmació —normalment en la pròpia zona —i, si és convenient, en altres, d’acord amb el vicari corresponent.
   — D’acord amb les normes sobre nomenaments, revisaran amb cada prevere que compleixi el cinquè o el desè any en el mateix càrrec, l’activitat acomplerta amb vista a prendre les decisions de futur més convenients.
   — Tindran un vot qualificat dins el Consell de govern, en tot allò que es refereix a nomenaments, canvis, substitucions o jubilacions de persones de les seves zones.b) Condicions que han de facilitar la missió dels vicaris episcopals de zona.

   — Seran membres del Consell de govern diocesà.
   — Residiran normalment en la zona que tenen confiada o, si en tenen més d’una, en aquella que sigui més avinent.
   — Seran alliberats «durante munere» d’altres responsabilitats incompatibles amb l’exercici eficient de la vicaria.
   — Tindran uns serveis de secretaria, o bé en el mateix territori o bé en les dependències del bisbat. En qualsevol hipòtesi, cal assegurar la connexió amb la secretaria general del bisbat.
   — Les parròquies, grups o Institucions pastorals de la zona tindran, almenys un cop cada any, una trobada de reflexió amb el vicari episcopal propi, en la forma que estableixin de comú acord.
   — Els preveres l els altres responsables de la pastoral s’entrevistaran, almenys una vegada a l’any, amb el seu vicari episcopal per a tractar de l’activitat pròpia.
   — El Consell de govern revisarà de cara al futur la forma de participació de les zones en la designació dels vicaris episcopals.

2. L’EQUIP DIRECTIU DE LA ZONAa) Institució I funció. Es crearà a cada zona un òrgan col·legial, anomenat «equip directiu», que, juntament amb el vicari episcopal, serà responsable de dirigir, promoure I adaptar el treball pastoral comú en tot el territori zonal, d’acord amb la normativa diocesana.— Formularà, al principi de cada curs, un projecte d’objectius pastorals preferents per a tota la zona.
   — Col·laborarà en l’execució de les funcions assignades al vicari episcopal que no siguin d’exclusiva competència personal.
   — Podrà sol·licitar al Consell de govern diocesà aquelles atribucions que consideri necessàries, per tal de fer més efectiva la direcció pastoral a la zona.
   — Establirà cada any un pressupost per a cobrir les despeses de les persones i dels organismes de nivell zonal, el qual haurà de tenir ¡’aprovació del bisbat. Serà finançat per la Caixa diocesana I per la zona en la proporció que en cada cas es determini.
   — Atesa la diversitat sòcio-pastoral de les zones de l’arquebisbat, cada equip directiu tindrà unes ordinacions peculiars que concretaran més, tant les seves competències com les formes d’actuació.b) Components de l’equip directiu. El nucli bàsic estarà format pel vicari episcopal I per tots els arxiprestos de la zona. Aquest equip Judicarà sobre I oportunitat d’adscriure-hl nous membres, segons les conveniències I possibilitats de la zona.c) Nomenament i renovació dels membres. El vicari episcopal i els arxiprestos són membres «nats» de l’equip directiu i cessaran al finir en els seus càrrecs. Si s’han d’adscriure altres membres, cal mirar que, almenys algun d’ells, tingui una responsabilitat d’àmbit zonal. Tots seran nomenats per un període de temps que en cada cas s’haurà de fixar. En l’adscripció se seguirà, tant com sigui possible, el criteri d’elecció. En la fase actual de les zones cal admetre diversitat de fórmules I de grups electors (per exemple, col·lectiu de preveres, consells pastorals, associacions. Institucions, etc.).d) Connexió amb altres organismes. Cal que l’ordinació Interna de cada equip directiu planifiqui la seva conjunció amb els organismes diocesans, particularment amb el Consell de govern, Consell presbiteral, Delegacions, Secretariats i les formes de relació amb les persones I institucions de la zona.
3. EL CONSELL PASTORAL DE ZONAa) Formació. Des de la creació de les zones pastorals, aquest consell ha estat considerat com un dels organismes principals de la seva dinàmica (BOAB, Juny de 1973, p. 392). En el «Document programàtic» (segona etapa, n. 2) afirmàvem: «L’any 1979 s’iniciarà la constitució dels consells pastorals de zona on no s’hagi fet abans. Aquests consells seran una de les bases de participació representativa per al treball de l’Assemblea diocesana» (BOAB, març de 1978, p. 93). Des d’ara, doncs, s’ha de començar la formació de Consells pastorals de zona on encara no s’hagi fet. L’equip dirigent de cada zona serà el responsable de la seva constitució i de cercar la forma més adequada de fer-ho.b) Funció. Partim del que estableix el «Motu proprio» «Eccleslae Sanctae» I, 16, 1, pertocant als Consells pastorals recomanats pel Decret «Chrlstus Domlnus», n. 27 del c. Vaticà II: «Serà propi d’aquest Consell estudiar tot el que es refereix al treball pastoral, examinar-ho I formular conclusions pràctiques sobre aquestes matèries, a fi que la vida l l’activitat del poble de Déu siguin més conformes a l’Evangeli».SI es té present que les zones s’han creat per a adaptar millor l’acció de l’Església a les necessitats de determinats grups humans, es pot afirmar que els consells pastorals de zona han de deliberar I de pronunciar-se particularment sobre:• Els condicionaments socials que pesen en la vida de les persones de la zona.
   • Les qüestions de més Importància que es refereixen a l’exercici de la pastoral de la zona.c) Composició. Estarà format per preveres, religiosos, religioses I laics que representin, tant com sigui possible, els arxiprestats, les Institucions i els diversos estaments l formes de vida de la zona.d) Funcionament, elecció I renovació dels membres. Les diferències sòcio-pastorals de les zones aconsellen que cada equip directiu estableixi les normes que consideri més adequades en el moment actual. Les reflexions que es troben en la «Circular de la Congregació del Clergat» de 25 de gener de 1973 (Documents d’Església, n. 158, 15-9-73) i en les «Normes diocesanes sobre Consells pastorals», publicades recentment, poden servir d’orientació. (Veure Igualment el document del Consell presbiteral de Barcelona de juny de 1975, BOAB. setembre de 1975, pp. 365 ss.). On existeixin consells arxiprestals i grups de moviments o comunitats amb vida associativa, serà fàcil d’aconseguir una representació més apropiada per via d’elecció de la base.