Fiesta de las Santas Juliana y Semproniana
Santa Maria de Mataró, 27 de julio de 2017
Un any més, escoltem paraules de Jesús: “Feliços els perseguits pel fet de ser justos, el Regne del cel és per a ells” (Mt 5,10). I també: “Feliços vosaltres quan, per causa meva, us ofendran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies” (Mt 5,11). Un misteri difícil d’esbrinar quan es tracta de combinar felicitat amb persecució, amb ofenses, amb calúmnies. En la festa de les santes Juliana i Semproniana tan estimada pels mataronins i tants altres que avui us acompanyem, la memòria sempre actual de la persecució dels cristians, però amb la promesa feliç d’escoltar com ens diu “alegreu-vos i feu festa, perquè la vostra recompensa és gran en el cel” (Mt 5,12).
Ja en el segle IV, aquí, la persecució i el martiri van arribar a aquestes dues noies, Santes Juliana i Semproniana, junt amb sant Cugat i altres que són ben als inicis del cristianisme a la nostra terra. N’hi havia prou per haver anunciat Jesucrist i haver escampat l’Evangeli. Descobrir Jesús i l’Evangeli era per a ells la gran conquesta per obrir-se al sentit d’una vida que es projectava més enllà de la mort, i , per això no la temien.
Des de la festa de les Santes de l’any passat, la persecució dirigida als cristians no s’ha aturat i, si res hi ha, s’ha incrementat. Si en aquell moment era normal entre la gent –veïns i gent nova– propagar l’ardor de la fe, sempre hi havia qui ho rebia amb goig, ho valorava i s’hi adheria. Això sí, sabent el risc que suposava aquesta decisió. Avui està passant a l’inrevés. Entre cristians fins i tot augmenta la indiferència i el rebuig. I això és una gran pèrdua.
Quan Jesús avui ens diu que enmig d’aquesta situació hem de fer festa, ¿com encaixar-ho i ser fidels? Sabem per ell que la nostra reacció sempre haurà de ser de perdó, i no utilitzar mai ni la provocació violenta ni la venjança, sinó la justícia i la misericòrdia. Difícil, certament, però no impossible! Tenim l’exemple de Jesús a la creu i el dels sants i les santes en la persecució i el martiri: “Pare, perdona’ls, perquè no saben el que fan” (Lc 23,34). Els cristians hem de ser forts i hem de voler que sigui l’Esperit del Senyor qui ens comuniqui aquesta fortalesa, com la va comunicar a les Santes en el moment màxim d’entregar la seva vida. Obrim-li el cor i deixem-lo que actuï a favor nostre.
Tant en aquell temps de les Santes com avui no resulta fàcil ser cristià degut a la atmosfera hostil que amb facilitat genera brots de violència. En molts moments, ser cristià suposava anar contracorrent de formes de viure que s’anaven imposant, velles i noves idolatries que subjugaven la gent i els obligaven a adherir-s’hi fins i tot contra la pròpia voluntat. El que succeïa era, com molt bé algú ha escrit, que els cristians qüestionaven els fonaments del sistema imperial. A Jesús també el van perseguir i matar per aquest mateix motiu junt amb altres que tenien que veure ambla religió establerta.
La pitjor persecució la ser la de l’emperador Dioclecià, que es va estendre a tot l’Imperi romà i fins arribar a la nostra terra. És per la devoció vigent que ens assabentem que dues noies mataronines deixebles de sant Cugat que li havien donat sepultura havien estat torturades i martiritzades per no cedir a oferir sacrificis als déus i a l’emperador, com habitual gest de valentia i de testimoni cristià. És un fet innegable que també avui, om al llarg dels segles, als cristians prou vegades se’ns vol convèncer de la inutilitat de la nostra fe i per això, al no cedir, se’ns rebutja fàcilment.
Tanmateix, pel que fa a Mataró, després de l’arribada de les relíquies de les Santes, aniran creixent el culte, les celebracions anuals amb actes religiosos i populars que mostren el fervor de tot un poble que, a mitjan segle XIX, declara les Santes com a patrones de Mataró després d’un peculiar referèndum realitzat a cada un dels carrers de la ciutat, veïnats del terme i comunitats religioses, en el qual només hi hagué dos vots en contra. El 16 de desembre de 1852 és proclamat per Roma el patronatge de les Santes.
Aquests detalls que ens ofereix la tradició viva d’una fe mantinguda segle rere segle des dels inicis dels cristianisme i que amb el pas dels anys uneix Mataró a aquestes dues noies Juliana i Semproniana amb el vincle de la fe cristiana, fan que avui ens demanem seriosament sobre l’ardor d’aquesta fe i les seves conseqüències per al nostre viure diari com a cristians que habiten una ciutat i conreen una mateixa terra. La història no es pot esborrar amb dia ni fins i tot amb anys i segles quan el que s’ha arrelat en ella és llavor autèntica, vida i costums d’un poble que vol viure amb germanor i dignitat.
La memòria que avui fem de les Santes Juliana i Semproniana té per a nosaltres un profund sentit de testimoni valuós i estímul per a viure la nostre fe cristiana i la concòrdia com a poble. Als qui ara som aquí i amb tantes i tants mataronins que vibren amb aquesta festa ens uneixen moltes coses. No tindria cap sentit una celebració que ens dispersa, que ens divideix. Per això els cristians aportem a la feta Eucaristia, feta de pregària i cant, memorial viu de la presència de Jesús Ressuscitat, font i origen de tota celebració cristiana.
En aquests moments i tenint com a referent les Santes i tants màrtirs de sempre i d’avui, en quantitat incomptable, la festa ens mou a pregar, a proclamar la força de la fe, de l’esperança i l’amor, i a dir amb veu ben alta i ferma que la pau i el perdó són l’únic camí per a viure com autèntics germans enmig de la diversitat que hi ha dins un mateix poble. És la nostra feina de cada dia i el motiu de festa: fer que el bé triomfi sobre el mal.
+ Sebastià Taltavull Anglada
Obispo auxiliar de Barcelona
