Homilía del arzobispo Juan José Omella en la Solemnidad del Corpus Christi, Pla de la Seu, domingo 29 de mayo de 2016

Estimats germans sacerdots,

germans tots en el Senyor,

Tradició rebuda

Hem escoltat mil vegades les paraules de sant Pau: “He rebut una tradició que, al meu torn, us he transmès”.

Sant Pau parla de l’Eucaristia, aquesta és la tradició que ha rebut. Es tracta de la celebració litúrgica d’acció de gràcies que rememora l’últim sopar que Crist va celebrar amb els seus apòstols abans de la seva Passió i en la qual ens dóna el seu Cos i la seva Sang com a aliments per a la vida eterna.

Aquesta és la tradició:

– La celebració de l’Eucaristia, que no és un ritu que s’ha inventat un grup de cristians en no sé quin segle, sinó que es tracta del mateix Sopar Pascual del Senyor.

– La fe ferma que Déu està present en el pa i el vi que es consagren en la santa Missa: “Aquest és el meu Cos i aquesta és la meva sang”. Quin misteri tan impressionant.

– La invitació a fer-se pa per als pobres: “Feu això en memòria meva”.

Em pregunto i us pregunto: Hem acollit amb goig aquesta tradició? La guardem com el gran tresor heretat de les generacions que ens han precedit?

La veritat és que som molt sensibles al reliquiari que és el patrimoni religiós-cultural, però descuidem la relíquia per a la qual es va construir aquest patrimoni. Aquesta relíquia és Crist present en l’Eucaristia, present en les nostres vides i company del nostre camí.

Transmissió de la Tradició, de la fe

Però afegeixo més. No només pregunto si hem acollit o si guardem aquesta tradició amb respecte i veneració, sinó que em pregunto, i us pregunto a vosaltres, si sabem transmetre-la, amb veritable pedagogia de fe, tal com sant Pau ens la va transmetre. I aquí toquem alguna cosa que considerem prioritària en el nostre treball d’evangelització, d’apostolat; es tracta de la transmissió de la fe en les famílies cristianes. Com es fa aquesta transmissió de la fe? Com fer-ho enmig de les dificultats que interfereixen cada dia?

No hi ha mètodes miraculosos, però sí maneres de ser i de viure que contagien i sembren llavors en el cor dels nens i els joves, que acaben germinant. Per això, el testimoni dels pares, amb la seva forma de viure i de parlar amb els fills, és fonamental. No només cal parlar de Déu, de Jesucrist, de l’Església, de la pregària i dels sagraments; primer cal parlar a Déu, seguir Jesucrist, sentir-se membre viu de l’Església, pregar i participar en els sagraments. Els fills s’adonaran que tot això és important perquè veuen que ho és per als seus pares i perquè troben en el dia a dia de la vida familiar signes explícits de vida cristiana i de valors evangèlics.

A partir d’aquesta experiència és més fàcil iniciar els nens en l’oració i en els sagraments. El millor és que els fills vegin pregar als seus pares i, a partir d’aquí, pregar amb ells. No es tracta tant d’adoctrinar com de compartir la mateixa experiència. És millor pregar amb ells a la nit i al matí que limitar-se a preguntar-los si han pregat abans d’anar a dormir o si s’han senyat en començar el dia. Hi ha molts moments i situacions que faciliten aquests moments de pregària i d’experiència religiosa a la família: el matí i la nit; la benedicció de la taula; el record de l’aniversari i més encara de l’aniversari del baptisme (data, per cert, molt oblidada entre els cristians, cosa que no deixa de ser un sense sentit), esdeveniments joiosos per a la família o d’especial feblesa, com les malalties; l’arribada de cada un dels temps litúrgics, amb el seu significat particular; la manera de viure el diumenge …

La celebració del diumenge, com a dia de festa cristiana que culmina amb la participació en l’Eucaristia, ha de ser cuidada amb cura per les famílies cristianes. Anar a missa el diumenge és avui un signe explícit d’identitat cristiana. Els pares que hi participen assíduament estan en condicions d’ajudar els seus fills a valorar el Diumenge com a Dia del Senyor i no solament com a part d’un cap de setmana que ens permet desconnectar i descansar de l’aclaparament que comporta la vida quotidiana. Participar en família en la Missa del Diumenge ha de ser un objectiu de les famílies cristianes, que enforteixen així la seva fe i el seu testimoniatge.

Eucaristia i caritat

Avui celebrem el dia de la Caritat. Se’ns convida a mirar els pobres com els mirava i els estimava Crist. Fem una mirada a l’Últim Sopar: «Els deixebles representaven els comensals dels temps messiànics, és a dir, els pobres i esguerrats, els cecs i els coixos de les cruïlles dels camins, i també a tots nosaltres». Una tasca a la qual, en el món d’avui, estan cridats tots els cristians i que «ens obliga a sortir als camins per convocar els exclosos».

Sí, sortir a trobar els germans estant atents a les seves necessitats; apropar-nos a ells sense prejudicis, amb un cor senzill, veient en ells “la mateixa carn de Crist”, com repeteix tantes vegades el papa Francesc; guarir les ferides perquè davant el patiment no n’hi ha prou amb la indignació, sinó que cal posar el bàlsam de la consolació i de la solidaritat; acompanyar, és a dir, ser els bons samaritans que caminen al costat de qui pateix i se’l carreguen a l’esquena, si cal, com fa el Senyor amb l’ovella perduda i la porta al lloc del descans i de la pau; treballar per la justícia, de manera que anul·lant les causes que provoquen el sofriment dels germans es pugui construir un món més just, més fratern, en pau i en llibertat.

La missió dels cristians en el món actual «no és sinònim de proselitisme o colonització», «Déu no va forçar els primers convidats a entrar al banquet. Van ser lliures d’acollir o rebutjar la invitació ». I, tanmateix, «envia, una vegada i altra, a places i carrers, els seus servents per convidar al banquet de noces del seu Fill».

No hem d’oblidar que, en una societat «tan complexa com l’actual, la comunitat cristiana serà creïble en la mesura que es converteixi en llar dels desvalguts i casa dels marginats i exclosos». L’Església realitza aquesta missió a través d’una gran i apreciada organització, Càritas. Que valorem la seva actuació i l’ajudem amb la nostra entrega generosa i la nostra aportació com a voluntaris perquè pugui seguir sent camí d’esperança per als més necessitats.

+ Joan Josep Omella Omella

Arquebisbe de Barcelona