A continuación les oferecemos el contenido íntegro de la homilía del cardenal Juan José Omella en la celebración de la Misa con motivo del inicio de curso académico en el Ateneo Universitario San Paciano (AUSP)
Aula Magna del AUSP (Barcelona), 26 de septiembre de 2018
Benvolgut Sr. Cardenal Lluís Martínez Sistach,
Benvolgut Sr. Arquebisbe de Tarragona,
Germans en l’episcopat,
Sr. Rector de l’Ateneu,
Degans, directors i professors de les diferents Facultats i Instituts,
Rectors i formadors dels seminaris amb seu a Catalunya,
Estimats preveres, diaques, alumnes i personal de la casa,
Benvolguts amics i germans, en la primera lectura, extreta de la primera carta de sant Pere, se’ns deia: «Estigueu sempre a punt per a donar una resposta a tothom qui us demani raó de la vostra esperança» (1Pe 3,15). I, com bé sabeu, no podem oblidar que l’esperança no és una virtut aïllada. Va sempre unida a la fe i a la caritat. En el llibre de l’Eclesiastès de la Sagrada Escriptura, llegim un proverbi que diu: «Una corda de tres caps no es trenca fàcilment» (Ecl 4,12). Quina força tan gran, tan ferma, quan van units aquests tres caps: la Fe, l’Esperança i la Caritat. La veritable fe va acompanyada de la caritat i totes dues porten de la mà l’esperança. L’esperança es fonamenta en la Persona de Jesús, el Fill de Déu. Per això, no podem separar el «donar raó de l’esperança», d’una fe valenta i humil, d’una fe devota i profunda en Jesús de Natzaret i en el seu missatge de salvació.
El veritable creient, el veritable teòleg, és algú que confessa amb valentia i senzillesa aquella fe que va confessar tan profundament l’apòstol sant Tomás: «Senyor meu i Déu meu» (Jn 20,28) . I aquesta fe i aquesta esperança es despleguen en una caritat feta realitat en l’amor als més pobres. Pobres, no només de béns materials, sinó també de béns espirituals, ja que no tenir la llum de la fe és una veritable pobresa. Per això, el papa sant Joan Pau II en la seva encíclica Redemptoris Missio ens recordava que els homes tenen dret que els mostrem les meravelles de l’amor de Déu (Cf. RMis, 17); i el papa Francesc ens crida constantment a ser Església en sortida.
Tots, germans i germanes, som pobres de Déu, necessitats constantment de la fe, esperança i caritat, que solament podem rebre de Déu. L’esperança, com ens va recordar el papa Benet en l’encíclica Spe Salvi, ens porta a la salvació, perquè és en l’esperança que hem estat salvats. L’esperança és el motor de la vida cristiana i de tota acció que es faci en nom de Jesucrist. Per això, no ens podem limitar a repetir i a reiterar el que sempre s’ha fet, sinó que cal renovar i recrear els nostres projectes. La pregunta sobre què ens demana l’Evangeli de Jesús només pot ser resposta si mirem el futur amb esperança.
Amb aquest esperit volem començar aquest curs 2018-2019 en el qual caldrà dur a terme les adaptacions de les nostres realitats acadèmiques a la Constitució Veritatis Gaudium, que ens ha regalat el papa Francesc. Diu el Papa que la xarxa mundial que formen els centenars de centres acadèmics escampats arreu del món «està cridada a fer l’aportació decisiva del llevat, de la sal i de la llum de l’Evangeli de Jesucrist» (Proemi 3). Per això, el Papa reflexiona sobre quins han de ser els criteris fonamentals amb vista a una renovació i a un rellançament de l’aportació dels estudis eclesiàstics a una Església en sortida missionera (Cf. Proemi 4). Aquesta sortida missionera és un exercici d’esperança fonamentada en la força viva i vivificant de Jesucrist i del seu Evangeli.
La Carta de Pere ens convida a donar una resposta als qui demanen raó de l’esperança cristiana. Avui rebem moltes peticions, potser no directes però sí indirectes, de persones que es plantegen el sentit i el significat de la vida i de la mort, del valor dels actes humans i del criteri per a realitzar-los, així com qüestions referides als pobres, als refugiats i als immigrants, a la cura de la terra com a casa comuna o al tema de la veritat i de la mitja veritat que soscava l’ànima de moltes persones…. El cristianisme ha arrelat des de sempre en la cultura del seu temps, no per quedar atrapat per ella i acomodar-hi el missatge de Jesús, sinó per a establir-hi un diàleg fecund i evangelitzar la cultura amb la veritat de l’Evangeli.
Hi ha moltes respostes a oferir als qui busquen i es pregunten. L’Ateneu ha de ser un pulmó de recerca aplicada a la vida, un diàleg amb altres realitats, eclesials i civils, preocupades totes elles per construir un projecte comú. Com llegim a la Carta a Diognet, els cristians són l’ànima del món!
Per tal que això sigui possible, cal que tots els qui conformem aquesta institució siguem testimonis creïbles de l’Evangeli. Cal, doncs, caminar plegats, en comunió, respectant en tot moment el ritme i les idees d’uns i altres. Només si anem units i atents a la Paraula de Déu, podrem ser atractius als ulls del món.
Tota acció eclesial es fa en nom del Pare del cel, per Jesucrist el seu Fill i sota l’impuls de l’Esperit Sant. La Trinitat Santa és principi i fi del món i de l’home, de cada pensament i de cada paraula. Per això, nosaltres, quan preguem, ho fem de la manera que l’Esperit ens ensenya a fer-ho. Mai no estem sols davant la realitat. Mai no hem de lluitar isoladament davant els embats de les onades. La presència de l’Esperit del Pare i del Fill és constant i guia la seva Església per camins de comunió i fraternitat, de sinodalitat i de fidelitat a la Paraula de Jesús. L’Esperit orienta el nostre camí en la mesura que ens posa al cor les paraules del Senyor mort i ressuscitat. L’Esperit esdevé el gran mitjancer entre allò que escoltem i allò que vivim.
L’Evangeli segons sant Joan parla d’ensenyar i recordar. Jesús anuncia que l’Esperit ens farà comprendre l’Evangeli. Comprendre no és una pura operació intel·lectual, sinó que és un moviment del cor que va lligat a la fe. Per això, la teologia medieval va encunyar el famós aforisme credo ut intelligam– intelligo ut credam. El teòleg és qui, de manera sapiencial, a la manera dels savis i dels sants, s’acosta a la Paraula i a la Tradició de l’Església i hi llegeix la riquesa que l’Esperit ha volgut dipositar-hi.
Siguem constants i lliures, atents i amatents a la Paraula de Jesús, des de la raó i des de l’experiència, des d’allò que ha quedat plasmat en una història mil·lenària que ha posat al centre el Verb Encarnat, Jesús, la Paraula del Pare. Que l’Esperit porti l’Evangeli al nostre cor.
I, finalment, no deixem d’estudiar, de reflexionar, de fer teologia, des de i amb la Lectio divina, fonamental per modelar el cor d’un creient, d’un veritable pastor que haurà de caminar davant, enmig i darrere de la comunitat que un dia li serà confiada.
L’Església i el nostre món necessiten bons i grans teòlegs, certament, però que siguin també homes i dones modelats en la contemplació de l’únic i gran teòleg que és Crist, el Bon Pastor, que ens crida, ens guia i ens envia enmig del nostre món per donar raó de la nostra esperança.
Que la intercessió de Santa Maria, seu de la Saviesa, ens acompanyi durant el curs que avui inaugurem.
Card. Joan Josep Omella Omella
Arquebisbe de Barcelona
