Una cultura de l’esperança

(Diumenge, 25/11/2012) En aquests temps de crisi en què ens movem entre tantes inseguretats i incerteses, pot semblar una ingenuïtat o un atreviment invitar a l’esperança. Però, també en aquest temps nostre, cal renovar la via de l’esperança en el futur, conscients que es tracta d’un camí que cal recórrer amb paciència i esforç, i […]

24 Nov, 2012
Església de Barcelona

(Diumenge, 25/11/2012)

En aquests temps de crisi en què ens movem entre tantes inseguretats i incerteses, pot semblar una ingenuïtat o un atreviment invitar a l’esperança. Però, també en aquest temps nostre, cal renovar la via de l’esperança en el futur, conscients que es tracta d’un camí que cal recórrer amb paciència i esforç, i no sols sinó en companyia amb els altres cristians.

Com ha escrit el professor Andrea Riccardi, fundador de la Comunitat de Sant’Egidio, “els últims deu anys, després dels tràgics atemptats de l’11 de setembre de 2001 als Estats Units primer i més tard a ciutats europees com Madrid i Londres, han estat un temps de por. Però, després de la por, hem d’entrar en el temps de l’esperança. Ens cal refer una cultura de l’esperança”. Tenim necessitat de cultivar-la cada dia. L’esperança no és un clima d’optimisme que es pot tenir en un moment i que ens pot deixar en qualsevol altre moment. L’esperança cristiana és una virtut teologal, que vol dir que és un do de Déu, i per això l’esperança –per moltes que siguin les dificultats- és forta i constant.

Actualment, amb motiu del recent Sínode dels Bisbes, s’ha parlat molt de l’evangelització. En aquest context, he recordat unes paraules que va escriure Joan Pau II sobre l’esperança en la seva exhortació L’Església a Europa: “Per poder anunciar l’Evangeli de l’esperança cal una sòlida fidelitat a l’Evangeli mateix. Per tant, la predicació de l’Església, en totes les seves formes, s’ha de centrar sempre en la persona de Jesús i ha de conduir cada cop més a Ell”.

I el beat Joan Pau II afegia encara aquesta observació: “Cal vigilar que Crist sigui presentat en la seva integritat: no solament com a model ètic, sinó abans que res com el Fill de Déu, el salvador únic i necessari per a tots, que viu i actua en la seva Església. Perquè l’esperança sigui veritable i indestructible, la predicació íntegra, clara i renovada de Jesucrist ressuscitat, de la resurrecció i de la vida eterna ha de ser una prioritat en l’acció pastoral dels pròxims anys”.

Benet XVI, en la inauguració del recent Sínode dels Bisbes, ens ha recordat que “l’evangelització, en tots els temps i en tots els llocs, té sempre com a punt central Jesús, el Crist, el Fill de Déu, i el crucifix és per excel·lència el signe distintiu del qui anuncia l’Evangeli, signe d’amor i de pau, crida a la conversió i a la reconciliació”. L’anunci de l’Evangeli de l’esperança comporta el pas d’una fe sostinguda pels costums socials, a una fe més personal, més madura i més convençuda.

L’esperança cristiana està fonamentada en Déu i per això és segura, però també és exigent, laboriosa i pacient. L’esperança és capaç de fer emergir allò millor que hi ha en nosaltres mateixos i en els altres. Un dels serveis que els cristians podem fer a les nostres societats, sotragades per tantes pors i inseguretats, és ser promotors d’una veritable cultura de l’esperança. És un servei especialment necessari en les actuals circumstàncies i ben oportú en el temps d’Advent que començarem el proper diumenge.

El temps de la preparació a la festa de Nadal ens ha d’invitar, aquest any especialment, a donar testimoni que creient, esperant  i estimant els homes podem viure en pau i construir un futur sobre unes bases sòlides.

 † Lluís Martínez Sistach

Cardenal arquebisbe de Barcelona

VERSIÓ ÀUDIO

T’interessarà…

Seguiu-nos  

Facebook
Santa Úrsula i les santes verges😇Santa Úrsula i les santes verges Santa Úrsula (‘ossa petita’) i les santes d’avui van arribar a ser suprimides del Santoral, però, degut al seu culte molt tradicional, encara avui les conserva. Possiblement, la tradició vol fer d’elles un homenatge a la virginitat femenina. La tradició del segle V ens informa que el pare de la princesa bretona Úrsula la volia casar amb el príncep pagà d’Armòrica (l’actual Bretanya). Ella, que ja havia consagrat la seva virginitat, s’hi volia negar, però això suposava la guerra. Per guanyar temps va posar unes condicions: un termini de tres anys, que es reunissin deu comparses de mil donzelles cada una (d’aquí les «11.000 verges»?) i que el príncep es bategés. A la tornada d’un complicat viatge a Roma pel Rin, l’Úrsula i les companyes van ser martiritzades a Colònia pels huns d’Àtila. En una inscripció llatina a la catedral de Colònia hi consta: «XI. M. V.», que es pot llegir com «11 màrtirs verges», i no «11 milers de verges». Al MNAC es conserva el quadre d’en Joan Reixach (segle XV): «El retaule de les onze mil verges». «Les verges... segueixen l’Anyell arreu on va» (Ap 14,4).🗣«Quan trona pel mes d’octubre, neu segura», segons una dita popular. ...
View on Facebook (opens in a new tab)
Santa Teresa de Jesús, verge i doctora de l'Església😇🙏Teresa de Cepeda y Ahumada neix a Àvila el 28 de març de 1515, de família ‘hidalga’. Sa mare, Beatriz, es casà molt jove amb don Alonso, vidu del seu primer matrimoni i amb un avi toledà judaïtzant, Juan Sánchez. Van tenir tres filles i nou fills. Tot i que va entrar de carmelita als 20 anys, no fou fins als 40 que experimentà una profunda conversió després de trobar-se amb una imatge de “Crist molt llagat”. La nit de la seva mort, el 4 d'octubre de 1582, es va aplicar la reforma gregoriana del calendari i es van suprimir 11 dies.🗣«Per Santa Teresa, planta l’ametlla», segons una dita popular. ...
View on Facebook (opens in a new tab)
Preguem ben units pel papa Lleó XIV🙏. ...
View on Facebook (opens in a new tab)
Mare de Déu del Pilar😇Una tradició molt ar­rela­da a l'Aragó vol fer ar­ribar l'origen del santuari de l'antiga Cesaraugusta (Saragossa) als inicis matei­xos del cristianis­me (Maria s'hauria aparegut a l'apòstol sant Jaume, damunt d'un pilar). Però és a par­tir de l'època moder­na que el Pilar es­devé un gran san­tuari marià de la Península Ibèrica, amb una ir­ra­di­ació vers l'A­mèrica Llatina (ja que els nadius de les actuals Bahames ‘descobreixen’ Colom i els seus el 1492). Maria, símbol de la fortalesa en la fe, la seguretat de l'esperança i la constància en la caritat.«Si bones faves vols sembrar, fes-ho per la Mare de Déu del Pilar», segons una dita popular. ...
View on Facebook (opens in a new tab)
Vatican Media

Agenda

Evangeli del dia

No he vingut a portar la pau, sinó la divisió.

(Lc 12,49-53)