Una cultura de l’esperança

(Diumenge, 25/11/2012)

En aquests temps de crisi en què ens movem entre tantes inseguretats i incerteses, pot semblar una ingenuïtat o un atreviment invitar a l’esperança. Però, també en aquest temps nostre, cal renovar la via de l’esperança en el futur, conscients que es tracta d’un camí que cal recórrer amb paciència i esforç, i no sols sinó en companyia amb els altres cristians.

Com ha escrit el professor Andrea Riccardi, fundador de la Comunitat de Sant’Egidio, “els últims deu anys, després dels tràgics atemptats de l’11 de setembre de 2001 als Estats Units primer i més tard a ciutats europees com Madrid i Londres, han estat un temps de por. Però, després de la por, hem d’entrar en el temps de l’esperança. Ens cal refer una cultura de l’esperança”. Tenim necessitat de cultivar-la cada dia. L’esperança no és un clima d’optimisme que es pot tenir en un moment i que ens pot deixar en qualsevol altre moment. L’esperança cristiana és una virtut teologal, que vol dir que és un do de Déu, i per això l’esperança –per moltes que siguin les dificultats- és forta i constant.

Actualment, amb motiu del recent Sínode dels Bisbes, s’ha parlat molt de l’evangelització. En aquest context, he recordat unes paraules que va escriure Joan Pau II sobre l’esperança en la seva exhortació L’Església a Europa: “Per poder anunciar l’Evangeli de l’esperança cal una sòlida fidelitat a l’Evangeli mateix. Per tant, la predicació de l’Església, en totes les seves formes, s’ha de centrar sempre en la persona de Jesús i ha de conduir cada cop més a Ell”.

I el beat Joan Pau II afegia encara aquesta observació: “Cal vigilar que Crist sigui presentat en la seva integritat: no solament com a model ètic, sinó abans que res com el Fill de Déu, el salvador únic i necessari per a tots, que viu i actua en la seva Església. Perquè l’esperança sigui veritable i indestructible, la predicació íntegra, clara i renovada de Jesucrist ressuscitat, de la resurrecció i de la vida eterna ha de ser una prioritat en l’acció pastoral dels pròxims anys”.

Benet XVI, en la inauguració del recent Sínode dels Bisbes, ens ha recordat que “l’evangelització, en tots els temps i en tots els llocs, té sempre com a punt central Jesús, el Crist, el Fill de Déu, i el crucifix és per excel·lència el signe distintiu del qui anuncia l’Evangeli, signe d’amor i de pau, crida a la conversió i a la reconciliació”. L’anunci de l’Evangeli de l’esperança comporta el pas d’una fe sostinguda pels costums socials, a una fe més personal, més madura i més convençuda.

L’esperança cristiana està fonamentada en Déu i per això és segura, però també és exigent, laboriosa i pacient. L’esperança és capaç de fer emergir allò millor que hi ha en nosaltres mateixos i en els altres. Un dels serveis que els cristians podem fer a les nostres societats, sotragades per tantes pors i inseguretats, és ser promotors d’una veritable cultura de l’esperança. És un servei especialment necessari en les actuals circumstàncies i ben oportú en el temps d’Advent que començarem el proper diumenge.

El temps de la preparació a la festa de Nadal ens ha d’invitar, aquest any especialment, a donar testimoni que creient, esperant  i estimant els homes podem viure en pau i construir un futur sobre unes bases sòlides.

 † Lluís Martínez Sistach

Cardenal arquebisbe de Barcelona

VERSIÓ ÀUDIO