“Senyor, què maneu que faci jo?”

Exhortació pastoral del cardenal arquebisbe de Barcelona, Dr. Lluís Martínez Sistach, amb motiu del Dia del Seminari de l’any 2015

Entorn de la festa de Sant Josep celebrem el dia del Seminari, aquest any el diumenge 22 de març. El lema d’aquest any s’inspira en unes paraules de santa Teresa de Jesús, doctora de l’Església, que diuen així: “Senyor, què maneu que faci jo?”. La gran mestra d’espiritualitat i d’oració, de la que celebrem el cinquè centenari del seu naixement, ens dóna un testimoniatge d’aquella disponibilitat que està en el cor de cada vocació al ministeri sacerdotal. Cada jove cristià, almenys una vegada a la vida, s’hauria de posar davant de Déu, amb una disponibilitat semblant a la de la santa, dient-li també: Què voleu que faci de la meva vida?

La disponibilitat per seguir la crida de Déu és la meravellosa aventura de la fe. També és la gran ventura de l’amor. El servei d’amor és el sentit fonamental de tota vocació, que troba una realització específica en la vocació sacerdotal. El prevere és cridat a reviure, en la forma més radical possible, la caritat pastoral de Jesús, o sigui, l’amor del bon pastor que “dóna la vida per les seves ovelles” (Jn 10,11).

En la vocació brillen alhora l’amor gratuït de Déu i l’exaltació de la llibertat personal. En realitat, gràcia i llibertat no s’oposen entre elles. Al contrari, la gràcia de Déu anima i sosté la llibertat, alliberant-la de l’esclavitud del pecat, guarint-la i elevant-la en les seves capacitats d’obertura i d’acolliment de Déu.

És molt bonic afirmar que la llibertat és essencial per a la vocació. Déu, quan crida, vol la nostra resposta lliure. Per això el beat Pau VI deia que “a la crida correspon la resposta. No hi pot haver vocacions si no són lliures, és a dir, si no són ofrenes espontànies de si mateix, conscients, generoses, totals… Oblacions, diem: ací rau pràcticament el veritable problema. És la veu humil i penetrant del Crist que diu, avui com ahir: vine. La llibertat se situa en la seva arrel més profunda: l’oblació, la generositat i el sacrifici”.

Al “vine i segueix-me” de Jesús, el jove ric del que ens parla l’Evangeli contesta amb el refús, que és també un signe – en aquest cas un signe negatiu – de la seva llibertat. Tanmateix, seguir generosament la vocació que Déu ens dóna contribueix a la nostra realització humana i cristiana i a la nostra felicitat. D’aquell jove ric ens diu l’Evangeli que, “abatut per aquestes paraules, marxà entristit, perquè tenia molts béns” (Mc 10,22). L’oblació lliure, el lliurament generós i radical a la crida de Déu troba el seu model incomparable en l’oblació libèrrima de Jesucrist, el primer dels cridats, a la voluntat del Pare: “No heu volgut sacrifici ni oblació, però m’heu format un cos… Llavors he dit: Heus ací que vinc, oh Déu, a fer la vostra voluntat” (He 10, 5-7).

Tota vida cristiana és vocació i, com ens recorda el Concili Vaticà II, “el deure de fomentar vocacions afecta tota la comunitat cristiana” i tota l’Església diocesana ha de fer la seva tasca de promoure les vocacions. La participació principal de tots els membres de la comunitat cristiana en la pastoral de les vocacions sacerdotals es fa amb la pregària. El Senyor ens exhorta a pregar perquè siguin molts els joves que es preguntin davant del Senyor la mateixa pregunta que es va fer Santa Teresa de Jesús: “Senyor, què maneu que faci jo?”.

Aquest any, en el nostre Seminari Diocesà, hem viscut una alegria gran: que onze joves, molts amb carrera universitària començada i alguns ja acabada, varen entrar al Seminari a l’inici d’aquest curs. Aquests joves són un do i una esperança per a la diòcesi, per la qual hem de donar gràcies a Déu. Però també hem viscut una gran tristesa, i ben recentment. Un seminarista, Marcos Pou Gallo, de 23 anys, que entrà al Seminari tot just acabada la carrera de Ciències Físiques, morí el passat 21 de febrer, víctima d’un accident de moto. Feia poc que havia escrit un article en el que donava testimoni de la seva activa vida apostòlica a la Universitat. Era el més recent dels nostres seminaristes i una gran esperança per la seva maduresa humana i cristiana, amb la que havia donat ja una inicial resposta incondicional a la crida del Senyor. Com vaig dir en l’homilia de la missa que pel seu etern descans vam celebrar al Seminari, dins del dolor, i acceptant el misteri d’aquesta mort, hem de donar gràcies a Déu per la família cristiana que li va transmetre la fe i l’amor de Déu, i confiem que serà un intercessor davant de Déu perquè a la nostra diòcesi no li manquin les vocacions sacerdotals que necessita.

Acabo aquesta exhortació fent una petició a les nostres famílies cristianes perquè demanin a Déu que vulgui cridar al ministeri sacerdotal algun dels seus fills. I també amb una petició a totes les comunitats cristianes perquè, amb motiu del Dia del Seminari, vulguin pregar per les vocacions i vulguin ajudar econòmicament el nostre Seminari, que no és una institució cristiana més, sinó la institució fonamental per a la vida de la nostra diòcesi.

Barcelona, en la solemnitat de Sant Josep, 19 de març de 2015.

+ Lluís Martínez Sistach

Cardenal Arquebisbe de Barcelona