Quaresma i espiritualitat

(Diumenge, 08/03/2015)

Una persona entrevistada per un diari de la nostra ciutat de Barcelona deia fa poc aquestes paraules quan fou preguntada sobre el seu interior: “Valoro les ideologies i desconfio dels polítics, valoro l’espiritualitat i desconfio de les religions”. La frase fa pensar i l’he recordat ara que hem entrat en la Quaresma i em disposo a escriure sobre aquest temps com una crida a valorar precisament l’espiritualitat.

La crida a l’aventura interior no és una exclusiva de cap religió. L’espiritualitat està present en gairebé totes les religions. Però en el cristianisme té unes connotacions pròpies. És una espiritualitat sempre encarnada, no només de fugida o d’aïllament del món sinó de presència en les realitats humanes viscudes a la llum de la Paraula de Déu i del seu amor. Precisament, la pregària –una manifestació fonamental en tot camí espiritual- fou definida per santa Teresa de Jesús com una relació amb qui sabem que ens estima.

Ara bé, la primera etapa de tota vida mística autèntica és una ascètica veritable, que és renunciament al mal, domini de les passions i purificació interior. Aquest és l’objectiu de les tres pràctiques tradicionals del temps de Quaresma: la pregària, amb el pressupòsit de fer silenci en el nostre esperit; el dejuni, és a dir, la capacitat de sacrifici, d’autodomini i renúncia; i l’almoina, és a dir, la solidaritat efectiva amb els qui pateixen necessitats.

La mare Teresa de Calcuta, mística i alhora compromesa en l’ajuda als més pobres entre els pobres, ho expressava amb unes paraules que tenen plena aplicació al temps quaresmal: “El fruit del silenci és l’oració. El fruit de l’oració és la fe. El fruit de la fe és l’amor. El fruit de l’amor és el servei. El fruit del servei és la pau.”   

Enguany fa setanta-cinc anys de la fundació pel germà Roger Schutz de la comunitat monàstica i ecumènica de Taizé, i voldria remarcar que les nostres comunitats monàstiques, i concretament aquesta comunitat situada en un poblet de la Borgonya, han esdevingut veritables escoles de pregària per a milers i milers de joves atrets per la senzillesa, la fraternitat i l’esperit de reconciliació que aquells monjos saben comunicar als joves amb una pedagogia especial.

Els cants de Taizé, presents avui arreu del món, són uns cants orants i repetitius que ajuden molt al silenci i a la interiorització i ofereixen als joves la possibilitat de conèixer més l’Evangeli, la persona de Jesús i Déu mateix. El papa Joan Pau II va definir Taizé amb una bella metàfora: “Taizé és com una font on el pelegrí es pot refrescar i continuar el seu camí”. Caldria que això es fes realitat en tota comunitat cristiana, encara que no disposi dels mitjans d’una comunitat monàstica.

 † Lluís Martínez Sistach

Cardenal arquebisbe de Barcelona