Prenc el títol d’aquest comentari del tercer objectiu del Pla Pastoral que està posant en pràctica la nostra arxidiòcesi de Barcelona. Recordem els tres objectius, que són: l’anunci de Jesucrist als qui no el coneixen, la pastoral de la iniciació cristiana i la solidaritat com a expressió de la fe cristiana.
Davant del Nadal, voldria recordar també alguna de les reflexions exposades en la carta pastoral que vaig publicar a l’inici d’aquest curs, titulada Una Església samaritana enmig de les grans ciutats. L’expressió Església samaritana és d’arrels evangèliques i s’hi han fet moltes referències en el recent Congrés sobre la Pastoral de les Grans Ciutats que hem celebrat a Barcelona i clausurat a Roma, posant les nostres conclusions en mans del Sant Pare.
La paràbola del bon samarità és molt oportuna per a l’Església d’avui, per als cristians que vivim enmig dels homes i les dones que pateixen. Jesús ens diu que el bon samarità es va acostar, veié i es compadí d’aquell home que era al marge del camí malferit per uns lladres. L’amor efectiu és un llenguatge universal que tothom entén. Una Església samaritana és aquella que uneix en un tot el missatge i el gest, que explica allò que és mitjançant allò que fa. “Fets, fets i no només paraules”, deia el fundador del Cottolengo de Barcelona, el pare Jacint Alegre Pujals, que està en procés de canonització.
El nostre Congrés sobre els cristians en les grans ciutats d’avui no podia oblidar els pobres. I no els ha oblidat. En la gran ciutat els pobres són sovint considerats com una nosa, una incomoditat que s’intenta amagar. Però el realisme cristià no pot oblidar la pobresa, tant la del món urbà com la del món rural. Si com diu el papa Francesc “Déu viu en la ciutat”, això ens obliga als cristians –i a tota persona que tingui sentiments humanitaris- a ser solidaris amb totes les formes de pobresa, tant la dels barris marginals com la que hi ha, sovint amagada, en els barris més cèntrics. També és cert –i en la carta pastoral d’aquest any ho he recordat de manera especial- que una forma de marginar les persones pobres seria no tenir cura de les seves necessitats espirituals i culturals.
Tot això comporta l’esforç per esdevenir una Església samaritana. Càritas Diocesana ens ho recorda aquests dies amb el lema de la seva campanya: “Perquè mai no saps quan la vida et deixarà de somriure. Aquest Nadal, ajuda’ns”. La crisi que encara perdura en moltes persones i en moltes famílies demana que ens esforcem per escoltar i actuar amb solidaritat.
