Paraules del Sr. Cardenal Arquebisbe de Barcelona i Gran Canceller de la Facultat de Teologia de Catalunya, Dr. Lluís Martínez Sistach, en la inauguració del Tercer Simposi Internacional sobre el Concili Vaticà II. Facultat de Teologia, 10 de desembre de 2014.
Una salutació molt cordial a tots i totes els que participeu en aquest tercer Simposi Internacional sobre el Concili Vaticà II, amb motiu del 50è aniversari de la seva celebració. Un saluto molto cordiale specialmente al Professore Andrea Riccardi, fondatore della Comunità di Sant’Egidio che sempre è stata molto presente nella nostra città e nella nostra Chiesa. Grazie per acompagnarci ed arrichirci con la sua collaborazione in questo Simposio.
Dediquem aquest tercer Simposi a dos Constitucions del Concili Vaticà II, la dogmàtica Lumen Gentium i la Sacrosanctum Concilium. Aquesta segona va ser cronològicament aprovada abans que la primera.
Parlar d’aquests documents elaborats i aprovats en l’aula conciliar a la Basílica de San Pietro, els anys 1962-1965, per a tots nosaltres és entranyable i motiu per donar-ne gràcies a Déu. El Concili fou un esdeveniment eclesial de primera magnitud, que ha incidit molt positivament en la vida de l’Església estesa d’Orient a Occident i també indirectament en el món.
Tanmateix pel qui us parla, el Concili em porta molts records eclesials i personals entranyables, ja que vaig arribar a Roma per ampliar estudis justament l’onze d’octubre de 1962 a l’inici del Concili i vaig estar-hi fins després de la clausura del Concili. Parlar del Concili em rejoveneix no solament per aquest motiu, sinó també perquè fou el riquíssim contingut pastoral de l’Assemblea Ecumènica la que vaig anar aplicant des de sacerdot jove en el meu ministeri parroquial i de docència en aquesta mateixa seu.
Certament, com indica el títol del Simposi, el Concili presenta com a tema emblemàtic l’Església com a misteri de comunió i de missió. I això apareix molt clarament en la Constitució Lumen Gentium sobre l’Església. Tots els capítols d’aquesta constitució són importantíssims i en molts aspectes innovadors respecte de la teologia i de la pastoral que dominava els anys preconciliars, per més que aquests continguts innovadors no els va oferir el Concili com si haguessin nascut com un bolet, sinó que uns cinquanta anys abans de la seva convocatòria per part de Sant Joan XXIII ho anaven preparant els treballs en el camp de la litúrgia, de la teologia, de l’exegesi, de l’ecumenisme, de la patrologia, del laïcat, etc. Els resultats del Concili són fruits d’aquest ampli moviment que es vivia en l’Església portat per pensadors qualificats.
Desitjaria posar en relleu una relació important entre els continguts de les dues Constitucions esmentades abans, objecte del nostre Simposi. Em refereixo concretament a l’Església diocesana, local o particular en terminologia dels distints documents conciliars. En aquesta temàtica de l’Església local hi conflueixen algunes de les principals qüestions eclesials que eren molt actuals i que ho són encara: l’acció evangelitzadora i missionera, la coresponsabilitat dels membres del poble de Déu, la naturalesa i col·legialitat de l’episcopat, la relació orgànica i necessària entre episcopat i presbiterat, la interrelació entre Església i món, el diàleg ecumènic, etc.
Podem afirmar que la constitució Lumen Gentium va significar una revolució copernicana de l’Església particular respecte de l’eclesiologia preconciliar. Aquesta constitució ens ha ofert una concepció teològica molt rica de l’Església diocesana. M’atreviria a dir que aquesta revolució copernicana va començar en el primer document aprovat pel Concili, la Sacrosanctum Concilium. Concretament, en el número 2 d’aquest document s’afirma que “La litúrgia, per la qual, sobretot en el diví sacrifici eucarístic, ‘és fa present l’obra de la redempció’, contribueix en un grau màxim… a manifestar la naturalesa autèntica de la veritable Església”. El text es refereix a l’Església una i única en Crist, però es refereix també a l’Església diocesana ja que l’eucaristia se celebra en un lloc concret.
Tanmateix el primer text explícit del Concili sobre l’Església diocesana el trobem en el número 41 d’aquesta constitució. Diu així: “Per això convé que tothom doni la més gran importància a la vida litúrgica de la diòcesi entorn del bisbe, principalment a l’església catedral; amb la convicció que la principal manifestació de l’Església es troba en la participació plena i activa de tot el poble sant de Déu en les mateixes celebracions litúrgiques, sobretot en la mateixa eucaristia, en una única pregària entorn d’un mateix altar presidit pel bisbe envoltat del seu presbiteri i dels ministres”. El text ens diu que l’eucaristia és la principal manifestació de l’Església i l’eucaristia sobretot presidida pel bisbe diocesà.
A la llum d’aquests continguts, la constitució Lumen gentium va enriquir la teologia de l’Església diocesana. En aquest sentit, vull fixar-me en el número 23. Diu això: “Així mateix, els bisbes, presos individualment, són el principi visible i el fonament de la unitat de llurs esglésies particulars, formades a imatge de l’Església universal: en elles (in quibus) a partir d’elles (ex quibus) existeix l’Església Catòlica una i única”.
És en aquesta articulació entre Esglésies diocesanes i Església universal que presenta el text conciliar que Legrand manifestà que significa una revolució copernicana respecte de l’eclesiologia dominant en el temps immediat a la convocatòria del Concili. Amb aquesta presentació conciliar s’ha superat aquella concepció de les Esglésies diocesanes com realitzacions parcials de l’Església universal.
I serà el decret conciliar Christus Dominus, preparat per la Comissió conciliar de la qual el nostre estimat cardenal Narcís Jubany n’era membre, que en el número 11 afirma parlant de l’Església diocesana: “La diòcesi és una porció del poble de Déu… en la qual hi ha de debò i actua l’Església de Crist, una, santa, catòlica i apostòlica”.
Aquesta teologia conciliar de l’Església diocesana ha tingut moltes conseqüències positives pastorals. Poso només un exemple: la comunió ha d’estar sempre entre totes les Esglésies diocesanes entre sí i amb la de Roma que presideix aquest corpus Ecclesiarum. Sense aquesta comunió eclesial, aquells deixarien de ser imatge de l’Església de Crist una i única. Aquí radica la dimensió centrípeta de cada Església diocesana, que inclou allò que necessàriament ha de ser comú a totes elles, en la fe, els sagraments i el disciplina. Però també cal tenir present l’exigència respecte a la pròpia idiosincràsia de cada Església diocesana per tal que pugui significar i realitzar més eficaçment en cada lloc la única missió de l’Església de Crist una i única. En això radica la dimensió centrífuga, descentralitzadora de l’Església diocesana. Aquí em plau citar a un teòleg d’aquesta casa, el bisbe Josep Capmany, el qual comentant aquest text conciliar afirmava això: “El principi de l’Església que està i actua en les Esglésies particulars no només corregeix per superació el concepte de federació d’Esglésies, sinó que assegura a aquestes la legitimitat de les seves característiques particulars, d’acord amb el lloc o grup humà en el que viuen. És un concepte bàsic per al gran tema missioner de la inculturació” (Misión en comunión, Madrid 1984, 24).
Gràcies Concili Vaticà II – pares conciliars i experts – pels documents que ens has deixat. Cal que nosaltres el coneguem més i millor per aprofitar-ho al màxim. És el que volem fer amb aquest tercer Simposi que inaugurem. A tots us desitjo que el treball i la convivència siguin molt profitosos en aquesta estimada Església metropolitana de Barcelona.
