Pregó de
Pronunciat a
Benvolguts,
- Introducció i agraïment
Moltes gràcies, benvolgut Clavari de
Em correspon fer el Pregó de Setmana Santa. Es tracta d’anunciar els esdeveniments cabdals i preuats d’aquesta Setmana Gran a la qual els cristians i en indrets d’arrels cristianes donem el nom de Santa, perquè els fets que s’hi celebren són sants pels personatges i també pels fruits que ens han obtingut.
Això significa que els fets religiosos de
- La Sang de Crist, centre de la Setmana Santa
Tanmateix, la participació en les celebracions de Setmana Santa és diversa: va des de participar a les celebracions litúrgiques, passa per assistir a les manifestacions de pietat popular, fins gaudir de les expressions culturals, folklòriques o fins i tot gastronòmiques que es viuen aquests dies.
Voldria fer referència a Crist com el protagonista de les celebracions de
Aquesta donació total de Crist al designi de Déu Pare per la salvació del món queda profundament significada en
Això es viu d’una manera especial en les manifestacions religioses dels dies de
Què ens demana
- Crist, figura central de la Setmana Santa
Tanmateix, ens cal anar pas a pas.
3.1. Amb el diumenge de Rams comença
Em sembla que el Diumenge de Rams, com a pòrtic de
3.2. Un altre moment d’aquest itinerari és el Dijous Sant. A mesura que anaven caminant cap a Jerusalem, el Senyor reiterà la mateixa catequesi sobre la seva mort i la seva resurrecció i, davant les reaccions d’incomprensió per part dels deixebles – fins i tot de Pere–, Jesús els donà aquests ensenyaments que són cabdals per a la vida cristiana, que significa seguir Jesús en el camí cap a Jerusalem. Els digué: “Si algú vol ser el primer, es farà el darrer i el servidor de tots”. I també: “El qui vulgui arribar a ser gran entre vosaltres serà el vostre servent, i el qui vulgui ser el primer entre vosaltres, serà esclau de tots; com també el Fill de l’home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la vida en rescat per una multitud”.
Això és el que commemorem el Dijous Sant, en la significativa cerimònia del lavatori dels peus, que ha d’inspirar l’esperit d’humilitat i de servei de tots els cristians, i en especial dels cristians cridats a exercir un especial ministeri de servei en les comunitats eclesials. Crist ens dóna com a testament seu el manament de l’amor, institueix l’Eucaristia, constitueix el sacerdoci ministerial i ens dóna exemple d’esperit d’humilitat i de servei. Estem cridats a celebrar i a viure en tots els actes de la nostra vida aquest esperit eucarístic, propi del Dijous Sant.
El Dijous Sant és el dia de les emocions contingudes. No té el dramatisme del Divendres, ni la joiosa expectació del Dissabte. Ni, menys encara, l’esclat joiós de
3.3. El Divendres Sant ens centrem en el misteri de
La creu és signe de la identitat cristiana. És abominada per molts, però continua atraient milers i milers de creients que –sobretot el Divendres Sant– es postren per adorar Aquell que, sense deixar de ser Déu, va voler salvar els homes per la seva immolació al Calvari. La Sang de Crist, vessada a la Creu, es va convertir en el signe definitiu de l’amor fidel de Déu a tots nosaltres.
Aquí té la seva font
L’esdeveniment principal i emblemàtic –en el qual vaig participar jo mateix alguns anys– de
La seu d’aquesta Reial Congregació és, com saben, en el temple de
Un cop arribada la processó a la Prioral, amb el toc de silenci dels armats, la imatge del Sant Crist és col·locada a l’altar major. Tot seguit comença la funció de l’Agonia o de les Set Paraules, en la qual els set rectors de les set parròquies de Reus prediquen sobre les paraules de Jesucrist durant la seva llarga agonia a la creu.
Després s’inicia l’anomenada processó de les Tres Gràcies, que és el retorn del Sant Crist al seu temple, que segueix a la inversa el mateix recorregut ja indicat. L’arribada de la processó a la plaça de la Sang és a les tres de la tarda, coincidint amb l’hora de la mort de Jesucrist, clavat a la Creu.
En aquella hora, la plaça de la Sang és plena de gom a gom. Des de l’any 1907, si més no oficialment, perquè la tradició sembla que ja havia començar abans, el poble cristià de Reus, a les tres de la tarda del Divendres Sant, demana ”les tres gràcies”. Aquest fet és el moment àlgid de la pietat popular de
Com un signe de comunió en la fe i de germanor entre els cristians de Reus i els de la meva diòcesi de Barcelona, us puc dir que aquesta tradició també és ben present i ben viva en la tradició barcelonina de
3.4. Dissabte Sant, prop del sepulcre del Senyor amb silenci i esperança. Perquè el camí de Jesús cap a Jerusalem no va acabar en el Calvari. Jesús morí en creu però ressuscità. El calvari no va ser l’últim acte de l’obra del Senyor. La creu i la mort de Jesús van portar a la seva resurrecció . Aquesta sí que fou el coronament de la seva obra. Sant Pau parla de la tradició viva de la resurrecció que ell rebé després de la seva conversió a les portes de Damasc. La fe en la resurrecció de Jesús no és una espècie d’apèndix, sinó el cor mateix de la fe cristiana. Per això Pau ens diu: “Si el Crist no hagués ressuscitat, seria sense objecte la nostra predicació, ho seria també la vostra fe.”
La resurrecció del Crist marca la història de la humanitat i és principi i font de la nostra futura resurrecció. Com afirma també sant Pau, “Crist ha ressuscitat d’entre els morts com a primícia dels qui han mort, perquè així com per Adam tots moren, també tots reviuran en el Crist”. Aquí rau
- Fer-ho tot per amor a tots: tres figures que ens poden ajudar
Acabat aquest recorregut per l’itinerari de
1. Gaudí o el compromís de l’evangelització; 2. Maria Rosa Molas i Vallvé o la solidaritat cristiana amb els qui més pateixen; 3. el Papa Francesc o la joia de la fe.
4.1. Em plau molt parlar d’Antoni Gaudí aquí a Reus, on sabem que fou batejat concretament a la prioral de Sant Pere. Gaudí el podem veure com un exemple de fidelitat a l’imperatiu cristià d’evangelitzar, de donar testimoni com a laic cristià exercint la professió d’arquitecte.
Vivim actualment, sobretot als països de l’Europa Occidental, en unes societats marcades profundament pel laïcisme, és a dir, per una concepció segons la qual la religió ha de quedar circumscrita en el fur intern de les persones, en la seva consciència, i no ha de fer-se present enmig de la convivència social. Aquesta concepció cultural i també política laïcista està lluny de la realitat de la nostra societat, que està integrada per persones creients i no creients que són sociables per naturalesa i viuen i actuen en el si d’una convivència social, i ho fan realitzant totes les seves dimensions, també la dimensió religiosa.
Les celebracions religioses públiques dels cristians mereixen el respecte de la societat, de l’administració i dels ciutadans perquè són una expressió de la fe dels cristians que viuen, treballen i es comprometen al servei del bé comú de la societat i de tots els seus membres. En aquest sentit, n’hi ha prou de pensar per uns moments què seria de la nostra ciutat de Reus, com de qualsevol ciutat o poble del nostre Occident europeu, sense les parròquies, les comunitats religioses, les escoles, els hospitals i les residències per a les persones ancianes que promou l’Església. Seria una ciutat molt pobra ens els camps de l’espiritualitat, de l’atenció als malalts i als pobres, de l’ensenyament, de la cultura, etc. Hi hauria un gran buit.
Gaudí va ser un gran exemple en aquest sentit. Ell coronava amb la creu de quatre braços o amb un signe religiós tots els edificis que dissenyava; va construir
Em plau dir aquí, que Gaudí, quan el P. Manyanet retirà la comunitat de l’escola de Cambrils, l’any 1895, intercedí perquè fos traslladada a Reus i encara perdura amb vitalitat l’escola en aquesta ciutat.
Una de les fotografies més conegudes de Gaudí és aquella que el mostra, ja gran i amb tot el cabell blanc, portant un ciri en el moment en què els membres del Cercle Artístic de Sant Lluc sortien de la catedral de Barcelona per participar en la processó del Corpus. Gaudí ens invita a donar testimoniatge de la fe amb les obres i les paraules, i participant també en les manifestacions de la
Desitjo manifestar en aquesta estimada ciutat, que la solidesa de Gaudí com a cristià exemplar es va construir a les classes del Col·legi dels Pares Escolapis, potser resant l’”Ofici Parvo” a
4.2. També em plau recordar avui aquí, a la seva ciutat natal, santa Maria Rosa Molas i Vallvé, nascuda l’any 1815, que morí a Tortosa l’any 1876. El 1841 ingressà a la Corporació de la Caritat de Reus, on atengué els malalts de l’Hospital i més tard dirigí el Col·legi de la Casa de Caritat. Amb tota raó ha de ser considerada no només com a filla sinó també com a gran benefactora de la ciutat de Reus, entre altres fets perquè l’any 1843, quan, davant d’un pronunciament a la ciutat de Joan Prim i Milans del Bosch, la ciutat fou bombardejada pel general Zurbano, el bombardeig cessà a precs precisament de Maria Rosa Molas i Vallvé.
La història de la caritat a l’Església és un dels seus capítols més consoladors, i per cert una realitat ben poc historiada, com reconeix l’obra recent de l’historiador Juan Maria Laboa, titulada La historia de la caridad en la Iglesia (Ediciones Paulinas).
El 1849 santa Maria Rosa Molas fou destinada a Tortosa, al Raval de Jesús, on dugué a terme una transformació radical. El 1851 assumí la direcció d’una escola pública a Tortosa i el 1852 es féu càrrec de l’hospital de
Si Gaudí ens parla d’evangelització, Maria Rosa Molas ens parla de solidaritat. Dos aspectes complementaris. El Papa Francesc en la seva exhortació La joia de l’Evangeli, de 24 de novembre de 2013, dedica el capítol quart a “la dimensió social de l’evangelització”, precisament perquè, si la dimensió social no està degudament explicitada, sempre es corre el risc de desfigurar el sentit autèntic i integral que té la missió evangelitzadora (cf. N. 176). Això ho veiem reflectit en la nostra estimada Congregació de
4.3. El Sant Pare Francesc, una crida a viure la coherència i la joia de la fe
El missatge que ens plantegen les dues figures esmentades té com una síntesi en el nostre Papa Francesc, la personalitat del qual ha suscitat tant d’interès i admiració en el món d’avui, tant entre creients com també entre no-creients.
Recordo amb emoció aquell 13 de març de 2013, quan en
Recordo aquell vespre que després de sopar el Papa amb els cardenals ens va dir: “Que Dios les perdone lo que han hecho conmigo”. Un any després, en la Visita ad limina, en l’encontre que tinguérem els bisbes de Catalunya amb el Papa Francesc, li vaig dir glossant aquelles paraules: “Papa Francisco, seguro que Dios nos ha perdonado, porque hicimos algo bueno, por todo el bien que está haciendo a la Iglesia”. El Papa ha obert una primavera a l’Església i, m’atreviria a dir, al món. Ja venen i vindran els fruits de l’estiu.
En aquest encontre, el Papa ens digué moltes coses. Com ha escrit el Pastor d’aquesta Església, el germà Jaume, “el Papa ens va dir que volia una Església en veritable estat de missió permanent, bolcada amb els més allunyats de la fe –és a dir, l’objectiu de l’evangelització– i particularment preocupada pels pobres i pels nens”.
El segon moment amb el Sant Pare va ser el Dimecres de Cendra. Tots els bisbes de Catalunya varem viure aquest signe penitencial al costat del Sant Pare a la basílica de Santa Sabina. Emotiu fou quan el Papa ens imposà la cendra als Cardenals. Allí varem escoltar-li aquestes paraules, que jo voldria traslladar aquí com a cloenda del meu pregó de Setmana Santa: “Quan les dificultats i els sofriments dels nostres germans ens interpel·len, només llavors, podem iniciar el nostre camí de conversió cap a
Maria al peu de la creu del seu Fill, Maria rebent la primera aparició de Jesús ressuscitat. La Mare de Déu de Misericòrdia ens conduirà a viure
Aquí, amables oients, acaba el meu pregó. Desitjo a tots els reusencs i a totes les reusenques, i a tots els qui m’escoltin, una Setmana Santa que veritablement ho sigui, i que, plena de fe i de pietat, culmini en una santa i joiosa Pasqua, que ja des d’ara desitjo per a tots! Moltes gràcies!
