Paraules del Sr. Cardenal Arquebisbe de Barcelona, Dr. Lluís Martínez Sistach, en l’acte de commemoració del 70 aniversari de la mort del Cardenal Vidal i Barraquer. Facultat de Teologia de Catalunya, 25 de setembre de 2014
Em plau molt remarcar el sentit d’aquesta sessió acadèmica que la Facultat de Teologia de Catalunya dedica avui al Cardenal Francesc d’Assís Vidal i Barraquer, en el setantè aniversari de la seva mort esdevinguda el 13 de setembre de 1943. Celebrem el 70 aniversari de la seva mort amb una actitud d’agraïment.
La nostra Arxidiòcesi de Barcelona està relacionada amb ell, perquè estudià la carrera de dret a la Universitat de Barcelona, exercí d’advocat a la nostra ciutat i ingressà al Seminari de Barcelona. Si bé va exercir el ministeri sacerdotal a Tarragona, la nostra arxidiòcesi li deu molt perquè l’any 1919 fou nomenat Arquebisbe de Tarragona i, per tant, metropolità de la nostra diòcesi de Barcelona, ja que fins l’any 1964 fou sufragània de Tarragona.
Tot just arribat a la seu metropolitana i primada, impulsà la preparació d’un concili provincial, seguint la nostra tradició conciliar i sinodal. Va ser creat cardenal l’any 1921 i fou un defensor de la llibertat de l’Església i de la llengua catalana en moments no fàcils de la dictadura de Primo de Rivera.
Vidal i Barraquer ha estat un bon pastor, sol·lícit del seu ramat, lúcid en les seves decisions lliure per seguir la seva consciència i lliurat al servei de l’Església no només de l’àmbit territorial de Catalunya, sinó també de tot Espanya en la conferència dels metropolitans. La seva vida i el seu treball són un bon referent per a l’exercici del ministeri sacerdotal i episcopal.
M’ha agradat escoltar que el cardenal Vidal i Barraquer ara fa vuitanta anys havia pensat i desitjat la creació d’una Facultat d’Història de l’Església. Enguany, 2014, he demanat a la Congregació de l’Educació Catòlica la creació d’aquesta Facultat.
El meu estimat predecessor en la seu tarragonina, va viure i va ser pastor diocesà i metropolità en moments molt difícils per a l’Església i per a Catalunya. Ell va tenir que deixar provisionalment la seva Església per salvar la seva vida en els inicis de la guerra de 1936 i posteriorment ja no va poder tornar-hi en vida. El motiu fou la seva decisió episcopal, en consciència i per amor a l’Església, de no signar la carta col·lectiva de l’episcopat espanyol promoguda pel Cardenal Gomà, l’any 1937. No va tenir el permís de l’autoritat del govern espanyol per poder retornar a Tarragona finalitzada l’esmentada guerra entre germans, l’any 1939, però fou sempre Arquebisbe de la seu primada i metropolitana fins a la seva mort, el 13 de setembre de 1943, exiliat a Suïssa, a la cartoixa de Valsainte.
A Itàlia i a Suïssa, sempre va treballar per la concòrdia i la pau i va regir la seva seu tarragonina per mitjà dels seus vicaris generals Salvador Rial i Francesc Vives.
Va ser un bisbe, un cardenal coherent amb la seva consciència de pastor de l’Església i va cercar el bé de l’Església i de Catalunya abans que el seu propi bé. El Cardenal Vidal i Barraquer va ser un bon pastor que va viure els últims anys de la seva vida lluny geogràficament de seu ramat, però sempre molt present espiritualment i pastoralment i només va poder tornar molts anys després de la seva mort. Donant compliment al desig expressat en el seu testament, les seves despulles varen poder tornar a Tarragona l’any 1978 i reberen sepultura prop del sepulcre del seu bisbe auxiliar Beat Manuel Borràs, en la catedral primada i metropolitana de Tarragona, l’Església local que fou la seva esposa i a la qual es va lliurar sempre.
Recordo molt bé aquella reunió de Bisbes de Catalunya, de maig de 1976, que com a secretari de la Conferència Episcopal Tarraconense, vaig redactar l’acte que deia: “Els bisbes de Catalunya han decidit prendre la iniciativa de dur a terme el trasllat de les despulles del Cardenal Vidal i Barraquer, que des de la seva mort reposen a Suïssa”. I els Bisbes ho feren públic en un comunicat signat per tots ells (Josep Pont, Narcís Jubany, Ramon Masnou, Ramon Mall, Josep Mª Guix, Josep Capmany, Ramon Daumal, Miquel Moncadas, Ricard Mª Carles, Joan Martí i Jaume Camprodon), de 26 d’abril de 1978 – aniversari de la consagració episcopal del Cardenal Vidal i Barraquer – en el qual anunciaren amb goig aquest esdeveniment que fou el retorn de l’arquebisbe a la seva arxidiòcesi.
Com a successor seu a la seu tarragonina i com a Cardenal Arquebisbe de Barcelona, em plau reiterar-li el meu i el nostre agraïment pel seu pontificat i pel seu testimoniatge. Que des del cel ens ajudi.
