Memòria del bisbe Urquinaona

(Diumenge, 31/08/2014)

Penso sovint que molt pocs barcelonins, quan passen per la cèntrica plaça d’Urquinaona, recorden que aquest nom es refereix a un bisbe de Barcelona molt popular i estimat. Crec que és oportú fer-ne una breu memòria atès que el proper 4 de setembre farà dos-cents anys del seu naixement.

Josep Maria Urquinaona i Bidot (Cadis, 1814- Barcelona, 1883) era andalús de naixença. A la seva ciutat natal fou professor del Seminari i un predicador de fama. Els seus biògrafs subratllen que renuncià tres vegades a ser bisbe, fins que finalment va acceptar. Fou nomenat bisbe de les Canàries l’any 1868 i va participar en el Concili Vaticà I. Deu anys després, el 1878, va ser destinat a Barcelona. Fou un bisbe eminentment social, conscient de la problemàtica dels treballadors. Un dels seus primers projectes fou la creació d’un Patronat Obrer (1879) per socórrer els treballadors en necessitat.

Aviat va adquirir una gran popularitat pel suport que donà a la indústria catalana, sobretot en una cèlebre intervenció al Senat l’any 1882, en la qual va dir que si calia, de genolls, demanaria que els governants de torn defensessin el pa dels fills de les famílies obreres del tèxtil català. I cosa insòlita en aquells anys i entre nosaltres, fou rebut al seu retorn de la capital amb una manifestació popular de molts treballadors que el van acompanyar en signe d’agraïment pel seu gest fins a la seva residència episcopal.

Urquinaona participà en les festes del Mil·lenari del monestir de Montserrat, durant el mes d’abril de 1880. Era molt estimat a Roma, especialment pel papa Lleó XIII, de clara sensibilitat social. Això li va permetre intervenir en les gestions dels bisbes catalans –que estaven encallades a Roma- per obtenir, el juliol de 1881, la proclamació de la Mare de Déu de Montserrat com a patrona de Catalunya amb Sant Jordi. D’altra banda, el 19 de març de 1882 beneí i presidí la col·locació de la primera pedra del temple de la Sagrada Família.

El bon bisbe Urquinaona va trobar la seva creu principal en les tensions creades dins de l’Església catalana per les lluites entre els anomenats aleshores integristes i mestissos. Demanà  a notoris representants del primer grup que obeïssin les disposicions del papa Lleó XIII, que en l’encíclica Cum multa, de l’any 1882, desautoritzava les maniobres dels sectors integristes i els exhortava a la pau. Aquests sectors li varen amargar el seu pontificat barceloní. Així ho ha conservat la memòria diocesana i així ho va reflectir la premsa que va recollir les seves darreres paraules abans de morir al Palau Episcopal, a causa d’una pulmonia, el 31 de març de 1883: “La Mare de Déu de Montserrat m’obrirà les portes del cel perquè l’he declarat patrona de Catalunya”.  

 † Lluís Martínez Sistach

Cardenal arquebisbe de Barcelona