El proper 17 de desembre el Sant Pare fa 79 anys. Jorge Mario Bergoglio nasqué a Buenos Aires el 17 de desembre de 1936. Per tant, entra en el vuitantè any de la seva vida. Amb aquest motiu, crec oportú remarcar un dels trets més característics de la seva personalitat: la seva condició de jesuïta.
Diuen els estudiosos de la seva vida i del seu pensament que un dels llibres que més ha llegit –potser seria més adequat dir que més ha meditat– al llarg de la seva vida de jesuïta és el Memorial, de Pere Favre, el savoià que fou company de sant Ignasi des dels temps que estudiaven a La Sorbona. En l’entrevista que concedí a la revista La Civiltà Cattolica, diu el Papa que Favre és el jesuïta que més l’ha impressionat a part de sant Ignasi, el fundador. Per a ell, la vida de Favre és un exemple de “diàleg amb tots, fins i tot amb els més allunyats i amb els adversaris; un home de pietat senzilla, de disponibilitat immediata, d’un atent discerniment interior; un home de grans i fortes decisions, que feia compatible amb el fet de ser molt dolç”.
Pere Favre és sant des del 17 de desembre de 2013, dia de l’aniversari de Bergoglio, el primer que passava a Roma com a Papa. La fórmula adoptada per a la seva canonització fou l’anomenada equipolente, empleada amb figures d’una particular rellevància eclesial, amb culte litúrgic de temps enrere i d’una fama de santedat ininterrompuda. En el cas de Pere Favre des de 1872, any en què fou beatificat, i fins i tot des d’abans.
No es pot entendre Jorge Mario Bergoglio si s’oblida el jesuïta i no es coneix l’espiritualitat ignasiana. En aquesta es poden distingir –diuen el estudiosos- dos corrents: l’ascètic i el místic. El primer es fonamenta en la meditació i l’exercici de les virtuts i insisteix en l’esforç per a combatre els defectes i desenvolupar les virtuts. El segon parteix d’una rigorosa ascesi, exigeix el discerniment i creix en la docilitat davant l’acció de l’Esperit Sant. La lluita contra els vicis i la pràctica de les virtuts passen a ocupar un segon pla, tot i que queden assumides de forma permanent.
En citar Pere Favre, en l’entrevista que he esmentat, com un dels jesuïtes de qui se sent més proper, el jesuïta Bergoglio opta pel corrent místic. Per a ell, com per a sant Ignasi, el discerniment no és una tècnica, sinó un instrument per conèixer millor el Senyor i per seguir-lo. Com Favre, Bergoglio uneix l’experiència interior, l’expressió dogmàtica i la reforma estructural, que van indestriablement unides.
Favre, el primer company de sant Ignasi, visqué en un temps en què la unitat de l’Església va sofrir grans reptes. Ell orientà el seu apostolat vers la reforma de l’Església, convertint-se en un defensor del diàleg i en un precursor de l’ecumenisme. Fou un contemplatiu en l’acció, un home profundament atret per Crist, comprensiu, apassionat per la causa dels germans separats, que visqué amb paciència i mansuetud. Durant els anys en què fou provincial dels jesuïtes a l’Argentina, Bergoglio encarregà l’edició del Memorial a dos especialistes jesuïtes, els pares Miguel A. Fiorito i Jaime H. Amadeo.
Llegint la vida de Favre podem trobar el model en què ara s’inspira Bergoglio, cridat a la més alta responsabilitat al servei de l’Església de Crist.
† Lluís Martínez Sistach Cardenal administrador apostòlic de l’Arquebisbat de Barcelona
