Aquest diumenge en què comencem el temps d’Advent, és a dir, el camí de preparació espiritual per a la celebració de la festa de Nadal, voldria parlar de la vida religiosa i la seva importància per a la vida de l’Església i per al bé de la nostra societat.
Recentment ha estat a Barcelona un arquebisbe que és també religiós franciscà. És de Galícia. Els superiors dels ordes i les congregacions més importants de l’Església catòlica el van elegir president del seu organisme coordinador –la Unió de Superiors generals dels ordes i les congregacions- i el papa Francesc, com assumint aquesta confiança dels superiors majors, l’ha nomenat arquebisbe i l’ha posat com a segon responsable –després del cardenal prefecte, el brasiler Joao Braqz de Aviz- de la Congregació per als Religiosos de la Cúria romana.
Aquest arquebisbe va dir, durant la seva visita a Barcelona, que quan rep els bisbes que fan la visita ad limina quinquennal i arriba el moment de parlar dels religiosos, els diu als bisbes: “S’han preguntat què serien les seves diòcesis sense la presència dels religiosos i les religioses i de les seves obres?” Aquesta és una pregunta que ens hauríem de fer tots, i puc dir que personalment me l’he fet i me la faig sovint, perquè estic molt convençut que els religiosos i les seves obres són un gran bé no només per a l’Església sinó també per a tota la societat.
Recordo això perquè aquest diumenge comencem el que s’ha anomenat Any de la Vida Religiosa: les celebracions del qual es perllongaran durant tot el 2015 i fins el 2 de febrer de 2016, data en què s’escau la Jornada Mundial de la Vida Consagrada.
És veritat que moltes institucions de vida consagrada troben dificultats entre nosaltres per manca de vocacions. En altres indrets de l’Església no es dóna aquesta manca com entre nosaltres. Què podem fer?
En primer lloc, estimar aquest do de Déu per a l’Església i per al món que són els homes i les dones que, per amor a Déu i als germans, viuen més radicalment l’exigència del baptisme i segueixen radicalment Jesús en la castedat, la pobresa, l’obediència i la vida en comú. Elles i ells han escoltat la invitació del Senyor que diu: “Vine i segueix-me”.
El papa Francesc, que com a jesuïta procedeix de la vida religiosa, ens proposa la celebració d’aquest Any dedicat a la vida consagrada perquè comprendre aquesta vocació i aquest estil de vida ens ajuda a comprendre la naturalesa íntima de tota vocació cristiana i l’aspiració de tota l’Església, que, com a esposa de Crist, tendeix cap a la unió amb el seu únic Espòs i cap al compliment de la seva voluntat.
La vida consagrada és un do preciós i necessari també per al nostre temps i per al futur del Poble de Déu, perquè pertany íntimament a la seva vida, a la seva santedat i a la seva missió.
