Homilia del Sr. Cardenal i Administrador Apostòlic de Barcelona, el Dr. Lluís Martínez Sistach, en la Missa d’acció de gràcies del seu ministeri episcopal a l’arxidiòcesi, Basílica de la Sagrada Família, 13 de desembre de 2015
Amb joia i amb estimació mútua ens hem aplegat en la nostra entranyable i bellíssima Basílica de la Sagrada Família per celebrar l’Eucaristia del tercer diumenge d’Advent, en acció de gràcies a Déu per l’exercici del meu servei de pastor d’aquesta estimada Església metropolitana i per la indispensable i valuosa col·laboració que tots els diocesans m’heu prestat aquests gairebé dotze anys de treball pastoral que hem fet entre tots, presidits per Jesucrist el nostre únic Salvador. Hem d’agrair-li les moltes coses que hem fet tots plegats, sentint-nos Església i conscients que el Senyor ha estat molt a prop nostre i ens ha ajudat constantment. Per això vivim el que ens ha dit l’Apòstol Pau: “Viviu sempre contents en el Senyor, ho repeteixo, viviu sempre contents. Que tothom us reconegui com a gent de bon tracte. El Senyor és a prop”.
No és moment de fer un balanç del que hem fet i del que no hem fet. El Senyor és l’únic jutge i malgrat les nostres mancances, confiem en aquest jutge misericordiós, Jesucrist, Ell que és el rostre de la Misericòrdia del Pare. Volem agrair-li l’esforç que hem anat fent aquests anys tots plegats al servei de la missió de l’Església, que consisteix fonamentalment en evangelitzar, anunciar Jesús i el seu Evangeli, ja que l’Església existeix per això, aquesta és la seva tasca essencial. Ho hem fet amb el testimoniatge de la nostra vida cristiana quotidiana, les famílies, les parròquies, les comunitats, els moviments, les escoles i realitats d’Església, amb la Missio Metropolis, L’Atri dels Gentils i amb l’Escola Diocesana d’Evangelització. Ho hem de continuar fent amb el nou pastor diocesà que Déu us envia, Mons. Juan José Omella.
Ara que celebrem el 50è aniversari de la cloenda del Concili Vaticà II, recordo que vaig arribar a Roma coincidint amb la inauguració d’aquest esdeveniment, el més important del segle XX a nivell eclesial. Aquells anys vaig poder seguir els treballs del Concili que convocà Sant Joan XXIII i continuà el Beat Pau VI. Els contactes amb Pares conciliars i experts m’obriren a les grans novetats que ens oferí el Concili i van calar en mi profundament.
Per això he procurat en l’exercici del meu ministeri sacerdotal i episcopal suscitar una Església sinodal, fent camí junts amb tots els membres del Poble de Déu: sacerdots, diaques, religiosos i laics. Amb vosaltres, aquests dotze anys, hem preparat quatre Plans Pastorals Diocesans assenyalant uns objectius pastorals prioritaris, i els hem preparat amb la participació de totes les parròquies, arxiprestats, Consells pastorals, Consell presbiteral i Consell Episcopal.
Com feien aquella gent que anava a trobar a Joan en el Jordà i li preguntaven: “Així, doncs, què hem de fer?”, també us he anat preguntant en preparar aquests Plans Pastorals: “Què he de fer?” Ben conscient del que el Papa Francesc ens ha dit sobre el sentit de la fe, el sensus fidei, propi de tots els membres del Poble de Déu, el qual impedeix separar rígidament l’Església que ensenya de l’Església que aprèn, ja que els cristians posseeixen un olfacte propi per discernir els nous camins que Déu demana a l’Església. Francesc va posar en relleu un principi molt present i molt valorat en l’Església del primer mil·lenni: “El que pertany a tots ha de ser tractat per tots”.
Aquest treball sinodal ha d’anar creixent en l’Església per tal d’assolir aquell somni del Papa Francesc d’una opció missionera capaç de transformar-ho tot (cf. Evangelii gaudium, 27), i ha permès que aquells objectius pastorals prioritaris assenyalats per tots, hagin estat més aplicats per tots.
En aquesta Basílica tan nostre ve avui a la nostra memòria la històrica celebració de la seva Dedicació presidida pel Papa Benet XVI. El Bisbe de Roma i Successor de Pere ens visità els dies 6 i 7 de novembre de 2010. I ens va evangelitzar amb la mateixa celebració, prenent major consciència que nosaltres som pedres vives d’una Església més bonica que aquesta Basílica, més singular i única: l’Església de Jesucrist, el Poble de Déu, el Cos místic de Crist, la Família dels fills i filles de Déu.
El Papa ens va evangelitzar amb les seves paraules, dient-nos que imitéssim al servent de Déu Antoni Gaudí que s’inspirà sempre en tres llibres: el de la naturalesa amb el respecte que hem de tenir a la creació com la germana nostra i la nostra mare que ens acull entre els seus braços; la Bíblia que és la revelació de la misericòrdia del Déu que ens ha creat a la seva imatge i semblança i la litúrgia amb la que celebrem la nostra fe unint-nos als misteris de la vida, mort i resurrecció de Crist per tal que anem assolint allò que deia Pau de sí mateix: “No sóc jo qui viu en mi, sinó que és Crist qui viu en mi”.
Aquella gent que anava a trobar a Joan, el Precursor, li preguntaven: “Així, doncs, què hem de fer?” I Joan els responia: “Qui tingui dos vestits, que en doni un al qui no en té, i qui tingui menjar que el comparteixi també amb els altres… No exigiu més del que està establert. No forceu ningú amenaçant-lo de maltractar-lo o de denunciar-lo; acontenteu-vos de la vostra soldada”.
Aquest fragment de l’Evangeli dóna molta importància al “fer”. En les línies precedents que no llegim, es proclama la necessitat d’una conversió que sigui sincera, és a dir, que “doni fruits”. Per això, Joan concreta alguns d’aquests fruits, fonamentalment la comunicació de béns. El Papa Francesc ens diu que “la desigualtat és arrel dels mals socials” (EG 202).
Aquests anys del treball pastoral de la nostra Església arxidiocesana han coincidit amb l’inici i pervivència de la crisi econòmica que ha tingut i té encara greus conseqüències negatives per a moltíssimes persones i famílies. La pobresa és avui més intensiva, més extensiva, més profunda i més autòctona a casa nostra. Em plau donar gràcies a Déu per la consciència solidària que hem tingut i tenim envers aquests germans nostres. En tots els Plans Pastorals Diocesans un dels seus objectius ha estat el de la solidaritat. Com a president de Càritas diocesana i de Càritas Catalunya, dono en nom de tots gràcies a Càritas Diocesana, a les Càritas parroquials i a tantes realitats d’Església per imitar al bon samarità, per acostar-se als qui sofreixen tantes mancances i per curar amb l’afecte i l’ajut material les seves ferides. Gràcies a tants voluntaris i a tantes aportacions de persones i institucions.
En este Año Santo de la Misericordia, la Iglesia ha de continuar evangelizando con la práctica de las obras de misericordia corporales y espirituales. El Papa Francisco desea que todo el pueblo cristiano reflexione durante el Jubileo sobre estas obras de misericordia, indicando que “será una manera de despertar nuestra conciencia, muchas veces adormecida ante el drama de la pobreza, y entrar aún más en el corazón del Evangelio, donde los pobres son los privilegiados de la misericordia divina” (El rostro de la misericordia, 15).
Hay un documento del Concilio Vaticano II muy actual: La Iglesia en el mundo contemporáneo. Este es el campo propio y específico de los laicos y laicas cristianos, con el fin de trabajar con los hombres y mujeres de buena voluntad en la transformación del mundo, aportando los valores y los criterios del Evangelio para que la creación esté al servicio de todos los miembros de la humanidad. Se trata de una presencia activa y comprometida, coherente con la fe cristiana y los contenidos del humanismo cristiano, en el campo de la cultura, de la política, de la economía, de la familia, de la vida, de la justicia y de la paz internacional. Conocéis bien que ésta ha sido una preocupación y una tarea que siempre he intentado comunicaros como pastor vuestro. Y hoy con mi afecto pastoral os lo recuerdo y os animo a que sea cada día más realidad en la medida de las posibilidades de cada uno.
Estamos reunidos en la Basílica de la Sagrada Familia, en la cual durante estos años de la celebración de las Asambleas sinodales de 2014 y 2015 hemos rezado por la temática que tratamos los Padres sinodales: la familia, indispensable para el bien de las personas de la sociedad y de la Iglesia. Así en el recordatorio que os darán encontraréis la oración redactada por el Papa Francisco para las familias.
Acabo amb un fragment d’aquesta pregària: “Sagrada Família de Natzaret, feu també que les nostres famílies esdevinguin llocs de comunió i cenacles de pregària, autèntiques escoles de l’Evangeli i petites Esglésies domèstiques”.
Conscient que tots plegats formem una família, en deixar la responsabilitat del ministeri de pastor diocesà de Barcelona, el proper dia de Sant Esteve, desitjo reiterar-vos el meu afecte paternal i fraternal i la meva amistat que continuarem vivint especialment pregant mútuament. Amén.
