Els nostres santuaris marians

(Diumenge, 07/09/2014)

Algunes de les vivències cristianes que més em van impressionar durant la recent celebració a Barcelona de la primera fase del Congrés Internacional sobre la Pastoral de les Grans Ciutats foren les veus provinents dels països d’Amèrica Llatina. Aquesta zona de l’Església és ara objecte d’una atenció particular, sobretot des de l’elecció com a Sant Pare del cardenal Jorge Mario Bergoglio, que fou arquebisbe de Buenos Aires.

La funció de la Mare de Déu i dels seus santuaris en la geografia cristiana d’Amèrica Llatina és un punt que mereix molta consideració. És un fet de sociologia religiosa que la fe d’aquelles comunitats s’expressa sobretot en els santuaris marians i més concretament en aquells que identifiquen també el país, com la Mare de Déu de  Guadalupe a Mèxic, la de Luján a Argentina, la d’Aparecida a Brasil o la de la Caridad del Cobre a Cuba, per esmentar només alguns exemples.

La nostra terra té també una gran riquesa de santuaris marians, molts dels quals celebren la seva festa patronal el 8 de setembre, dia en què celebrem la Nativitat de la Mare de Déu. En els santuaris marians, la Verge Maria està atenta a les peticions dels pelegrins, les acull i intercedeix eficaçment. Normalment hi trobem exvots que fan ben manifesta aquesta actitud de santa Maria envers tots els seus fills.

Com va fer a les noces de Canà, ella diu als pelegrins i visitants: “Feu tot el que Jesús us digui”. Maria ens porta Jesús i ens porta cap a Ell. La Mare de Crist –per dir-ho així- es presenta davant dels homes com a portaveu de la voluntat del Fill –ella que la va complir amb tanta fidelitat- i com a indicadora d’aquelles exigències que han de complir-se per tal que el poder salvífic del Messies pugui manifestar-se.

Ens convé molt redescobrir el sentit humà i cristià dels santuaris marians del nostre país, que són també llocs privilegiats d’evangelització; és a dir, uns llocs que ens parlen a tots de la nostra responsabilitat com a cristians aquí, enmig d’aquesta societat nostra.

En una de les reunions que teníem cada tarda durant el congrés sobre la vivència de la fe en les grans ciutats, es va parlar de la presència de la Mare de Jesús a les noces de Canà com un model de la presència de l’Església en el món, tant en les zones rurals com en les grans concentracions urbanes. La presència de Maria davant d’una necessitat d’aquells nous esposos fou una presència amb quatre qualitats: una presència amorosa, atenta, solidària i de fe. ¿No són potser aquestes les qualitats de la presència de l’Església enmig de la societat de tots els temps? 

 † Lluís Martínez Sistach

Cardenal arquebisbe de Barcelona