Els fruits del moviment ecumènic

(Diumenge, 12/01/2014)

Comentava diumenge passat l’esperança que va suscitar en el món cristià la trobada a Jerusalem, el gener de 1964 –ara fa cinquanta anys-, del papa Pau VI i el patriarca ecumènic de Constantinoble Atenàgores I, que va iniciar una nova era en les relacions entre les Esglésies d’Orient i l’Església llatina. S’iniciava amb aquell fet un ecumenisme al més alt nivell que s’ha continuat i està donant fruits ben valuosos. És bo que ho recordem davant la propera Setmana de Pregària per la Unitat dels Cristians, que comença el dia 18 de gener, amb el lema: “És que Crist està dividit?” (1Co 1,13)

Tots desitjaríem més fruits visibles de l’ecumenisme institucional i ens podem preguntar: què queda del que s’ha fet i es fa aquests darrers anys? Queda molt i en el molt que queda hi ha el fonament del cristianisme del segle XXI. Hem de veure la situació actual amb perspectives de futur.

Queda l’amistat, l’amistat i el respecte, el veritable coneixement de l’altre. En el camp ecumènic aquest aspecte és fonamental perquè a través de l’amistat es produeixen molts intercanvis. I ens cal reconèixer que, sobretot en alguns indrets, calia un temps llarg –en el qual som encara- del que Joan Pau II, amb molt d’encert, va qualificar com a “purificació de la memòria”.

Sí, enmig d’un nombre considerable d’iniciatives, pregàries i trobades, s’han desfet estereotips i s’ha anat consolidant una xarxa d’amistat entre els cristians de diverses confessions i fins i tot –en una etapa encara inicial- entre els seguidors de les diverses religions.

Amb l’amistat, queda el diàleg i la pau. La unitat dels cristians ha de tenir una funció profètica i constructora de pau i de convivència en la diversitat. Segons el patriarca Atenàgores la unitat entre els cristians ha de ser ferment de la unitat humana. “Les Esglésies germanes –deia- faran pobles germans”.

No podem caure en la temptació del desencís en el llarg camí de l’ecumenisme. El moviment ecumènic no ha deixat de donar fruits i encara n’està donant. L’ecumenisme –especialment entre nosaltres- ha contribuït a preparar la nostra Església i la nostra societat per afrontar el gran flux de migració de les darreres dècades. Hem de valorar l’actual convivència i la manca de conflictes amb els nouvinguts, de cultures i religions diverses, molts d’ells membres de les Esglésies orientals o ortodoxes. També són nombroses les persones de cultura i religió musulmanes.

En l’ecumenisme intercristià i en el diàleg interreligiós s’han assolit entre nosaltres metes importants de convivència en una societat plural. Ens cal continuar treballant amb esperança en aquells objectius que, ara fa cinquanta anys, ens va proposar el Concili Vaticà II en el decret d’ecumenisme i en la declaració sobre les religions no cristianes.

  † Lluís Martínez Sistach

Cardenal arquebisbe de Barcelona