Una encíclica per a tot el món: “Lloat sigueu”
Conferència del Cardenal de Barcelona, Dr. Lluís Martínez Sistach, a l’Ateneu Barcelonès. Barcelona, 23 de novembre de 2015.
Agraeixo moltíssim a l’Ateneu Barcelonès i més concretament a la secció “Ecologia i recursos humans”, la seva invitació a parlar de la recent encíclica del Papa Francesc Laudato si, sobre els problemes de l’ecologia i del medi ambient. Avui té encara més importància aquest document precisament perquè el 30 de novembre comença a Paris la Cimera sobre el Canvi Climàtic. Poques vegades una encíclica – o una carta que el bisbe de Roma dirigeix, en principi, a tota l’Església – havia estat tan esperada. El mateix Papa va anunciar, en diverses ocasions i en una compareixença seva davant dels periodistes, al final d’un dels seus viatges, que estava preparant una encíclica sobre els problemes de l’ecologia i que el tema era delicat, perquè calia tenir en compte algunes qüestions de caràcter científic sobre els quals hi havia parers diversos entre els experts. Certament – com ha escrit el presentador – ha sintetitzat amb radicalitat el pensament de Francesc i les alternatives ecològiques.
Malgrat tot, en la immediatesa de la gran cita de París sobre el Canvi Climàtic, el Papa enviava una crida solemne a tota la humanitat sobre un gran repte, un veritable desafiament: la degradació global de l’entorn natural. “Lloat sigueu, Senyor meu”, cantava Sant Francesc d’Assís. “En aquest famós càntic – diu el Papa Francesc – ens recordava que la nostra casa de tots és també com una germana, amb la qual compartim l’existència, i com una mare bella que ens acull entre els seus braços” (Laudato si, 1).
Per això aquesta encíclica va molt més enllà de les encícliques habituals en quan als destinataris: no és una carta només als catòlics ni només als cristians o a les persones religioses; és una carta a tot el món, a tothom que vulgui escoltar el seu missatge. “El problema ecològic només es podrà resoldre si hi ha la implicació de tothom”, es va dir en una recent sessió acadèmica de les nostres Facultats eclesiàstiques dedicada a aquesta carta del Papa.
Per establir un punt de referència, em ve a la memòria una encíclica del Papa Joan XXIII, en els temps del Concili Vaticà II. La Pacem in Terris (Pau a la terra), que el bon i sant papa Joan ja va voler dirigir a “tots els homes i dones de bona voluntat”. La carta Laudato si és, de fet, una carta al món sobre un “problema global” que afecta a tota la humanitat i que només es podrà resoldre des de la implicació de tots, creients i no creients. La pau i l’ecologia són dues qüestions fonamentalment humanes.
Per això mateix, el Papa fa un ampli ús de la llum que ens ve de la raó quan analitza la situació econòmica actual, tenint present tant les dades que ens aporten les diverses ciències com les que ens venen de la fe. La Laudato si és un exemple de la fecunditat intel·lectual que hom pot aconseguir quan es conjuguen bé els diversos camps del coneixement humà, respectant l’autonomia de cada saber, els seus mètodes i les seves maneres de fer. Això em sembla força important per evitar l’acusació que es podria fer a l’Església pensant que, amb documents com el que estem comentant, pretén recuperar una hegemonia perduda en el camp de la cultura.
- 1. La necessitat d’una “conversió ecològica”
Francesc en aquesta carta invita tots els homes i dones de bona voluntat a un canvi d’actitud, col·locant cada persona davant de la seva responsabilitat a l’hora d’ocupar-se de la “casa comú”, on Déu ha donat una responsabilitat a cada persona. El Sant Pare es fa “portantveu” del sofriment dels pobres i de la naturalesa. Diu concretament: “Entre els pobres més abandonats i maltractats, hi ha la nostra oprimida i devastada terra que ‘gemega i sofreix dolors de part’ (Rm 8,22)” (n.2).
Els pobres i la naturalesa, és a dir, la creació. ¿Per què uneix aquestes dues realitats? Aquí l’encíclica ens manifesta una vegada més la preocupació social del Papa, posada en relleu ben recentment amb els missatges en el viatge del passat mes de setembre a Cuba i a Estats Units. Als seus ulls, no existeixen dues crisis separades, una medi-ambiental i una altra social. Entorn natural i entorn humà es degraden junts. La salvaguarda de la Terra com a “casa comú” i l’amor als pobres es donen la mà. Això es manifesta, per exemple, en el problema de l’aigua, que afecta a poblacions senceres, i en especial als infants que emmalalteixen i moren per consumir aigua no potable (Cf. nn. 27-31).
Un altre exemple d’aquesta relació íntima la trobem en la pèrdua de la biodiversitat i la modificació dels ecosistemes i per tant de la vida (Cf. nn. 32-42) amb l’extinció d’espècies animals i vegetals, fets en els quals hi ha interessos econòmics internacionals que dificulten posar-hi remei (n.38).
El Papa Francesc proclama així el crit dels més fràgils perquè el desafiament medi-ambiental, així com les seves arrels, afecten a la totalitat de la humanitat i interpel·len cada persona en allò més fons de la seva humanitat. Per tal de superar junts, per mitjà d’un diàleg multidisciplinar, aquest immens desafiament, primer de tot cal canviar la mirada, i això comporta tenir el coratge d’obrir els ulls. L’encíclica ens diu que “en les condicions actuals de la societat mundial, on hi ha tantes iniquitats i cada vegada són més les persones ‘descartables’, privades de drets humans bàsics, el principi del bé comú es converteix immediatament, com a lògica i ineludible conseqüència, en una crida a la solidaritat i en una opció preferencial pels més pobres” (n. 158).
“Obrir els ulls”. Francesc no ignora ni els debats científics habituals, ni les divergències d’opinió, ni les resistències a la “conversió ecològica”, fins i tot a l’interior del món catòlic. Les reaccions han confirmat les seves precaucions, fins al punt que no han faltat les reaccions contràries i una prestigiosa revista internacional s’ha preguntat, amb grans caràcters tipogràfics, i en la seva portada: “¿És catòlic el Papa?”
Aquest fet em recorda –i sens dubte els recordarà a vostès- que quan Lleó XIII publicà l’encíclica “Rerum Novarum”, sobre la qüestió social i el problema obrer, a Espanya i en ambients catòlics es van fer pregàries demanant la conversió del Papa. Tocar temes vius té aquests riscs.
- 2. La defensa d’un progrés sostenible
“Canviar la mirada”? Certament, però també canviar l’estil de vida. “El ritme de consum, de malbaratament i d’alteració del medi ambient -diu Francesc- ha superat les possibilitats del planeta, de tal manera que l’estil de vida actual, pel fet de ser insostenible, només pot acabar en catàstrofes, com de fet ja està succeint periòdicament en diverses regions”. El Papa espera que cadascú pugui donar-se compte d’aquesta situació, i atrevir-se a convertir en sofriment personal i en compromís personal allò que li passa al món.
Canviar la mirada i canviar les actituds. Anar cap a un estil de vida més sobri. El Papa posa exemples concrets. Tanmateix, Francesc col·loca el desafiament ecològic en un nivell molt radical: el d’una conversió en la manera de copsar la vida i l’activitat humanes. Sense aquesta conversió totes les solucions –ja siguin tècniques, econòmiques o jurídico-polítiques- seran insuficients i, en el millor dels casos, ajornaran un resultat que s’anuncia catastròfic.
El papa Francesc ens fa aquesta pregunta que ens interpel·la a tots: “¿Quin tipus de món desitgem transmetre als qui vindran després de nosaltres, als infants que estan creixent?” (n.160). Però aquesta pregunta no contempla només el medi ambient isolat, sinó que condueix a interrogar-nos sobre el sentit de l’existència i sobre els valors que estan a la base de la nostra vida social: ¿Per quina finalitat hem vingut a aquesta Terra? ¿Per quin objectiu treballem i lluitem? ¿Per què aquesta Terra té necessitat de nosaltres? Aquests interrogants estan en el cor de la Laudato sí.
La proposta de l’encíclica és el que s’ha anomenat una “ecologia integral”, que recorda la coneguda obra del filòsof cristià Jacques Maritain “L’humanisme integral”. Francesc ens proposa una “ecologia humana integral i ens recorda que hi ha una relació directa entre una ecologia integral i una antropologia autèntica. La “qüestió ecològica” és també una qüestió essencialment moral. Davant de la natura visible del cosmos estem sotmesos a lleis no solament biològiques, sinó també morals, la transgressió de les quals no resta impune.
Antoni Gaudí era un gran ecologista, com a persona imbuïda d’un profund esperit franciscà. Ell creia que l’artista col·labora amb Déu en l’obra de la creació, i per això es diu que és un “creador”. Ningú com Gaudí va fer del temple un verger, en el que el regne mineral, vegetal, animal i finalment humà dóna lloança al Déu creador. El Papa no es queda en els símptomes, sinó que va a les arrels de la situació actual, a les causes més profundes, en diàleg amb la filosofia i les ciències humanes. Com escriu el cardenal Peter Turkson, president del Pontifici Consell de Justícia i Pau, “l’objectiu de Francesc és el d’elaborar una ecologia integral, que en les diverses dimensions, inclogui el lloc específic que l’ésser humà ocupa en aquest món i les seves relacions amb la realitat que el circumda”.
L’encíclica fa referència a la Terra, la nostra casa comú, que és també com una germana, amb la qual compartim l’existència, i com una mare bonica que ens acull amb els seus braços (Cf. n.1). Tanmateix aquesta germana clama pel mal que li provoquem a causa de l’ús irresponsable i de l’abús dels béns que Déu ha posat en ella” (n.2)
- 3. Vers un pacte entre la “ciència” i la “consciència”
El papa Francesc confia l’ecologia a la consciència moral de la humanitat, de la mateixa manera que Joan XXIII hi confià el problema de la pau, com ja he dit. El canvi de visió del món que ens demana Francesc s’inscriu en la relació de l’home amb la tècnica moderna, el que ell anomena “la globalització del paradigma tecnocràtic” (nn. 106-114). Aquesta col·loca avui la humanitat davant d’unes opcions veritablement abismals, donant als homes un enorme poder sobre si mateixos i sobre la Terra que alguns qualifiquen de desmesurat. Recordo –en aquest aspecte- el pensament del jesuïta Pierre Teilhard de Chardin (em sembla recordar que el papa el cita en la seva carta). La cita que recordo és aquesta: “els grans cims també posen la humanitat davant de grans abismes”.
El cas és que els avenços de la ciència i de la tècnica no s’han vist acompanyats per un progrés equivalent a nivell ètic i cultural. Avui és molt difícil discernir sobre els valors i els contravalors del progrés tècnic i científic. No voldria de cap manera que aquesta apreciació es veiés com una desautorització de la ciència i de la tècnica. La millor tradició catòlica –des de sant Albert Magne a Teilhard de Chardin- han tractat amb gran respecte la ciència del seu temps.
Caldria, més aviat, un pacte entre Ciència i Consciència, entre Ciència i Saviesa, i en això les diverses cultures i les religions tenen unes “reserves” humanes que no poden ser menystingudes.
Poso un exemple que és molt present en la encíclica: l’estil de la nostra mirada i de la nostra acció en la naturalesa. Si arribem a canviar la mirada sobre la naturalesa, si renunciem a considerar els altres éssers com a objectes sotmeses arbitràriament al nostre ús i dominació, si arribem a sentir tot allò que ens uneix vitalment a tots els éssers de l’univers, “la sobrietat i el respecte brollaran d’una manera espontània”.
En l’acceptació d’aquesta solidaritat amb tots els éssers de la creació, i en l’anàlisi de les conseqüències de trencar-la, la ciència ens hi pot ajudar molt. Així es va dir –i em va impressionar- en una sessió acadèmica que van organitzar les Facultats de Teologia, de Filosofia i d’Història de l’Església, Arqueologia i Arts Cristianes Antoni Gaudí. Diverses intervencions varen insistir en què el problema ecològic només es podrà resoldre si hi ha la implicació de tothom. Un “problema global” demana una “col·laboració global”.
- 4. Dialogar per tal de cercar solucions
Dialogar significa unir-se per tal de trobar solucions. Els problemes mediambientals i socials són de tanta complexitat que cap disciplina científica, ni cap forma de saviesa –incloent-hi la saviesa religiosa- poden ser menystingudes a l’hora d’aportar respostes sostenibles.
El diàleg és un eix transversal de l’encíclica i és l’instrument per afrontar i resoldre els problemes. El papa Francesc no proposa solucions sinó un mètode consistent en el diàleg multicultural i multidisciplinar seriós i sense prejudicis entre totes les parts implicades en els problemes ecològics. Si dedica un capítol a “L’Evangeli de la creació”, és perquè creu, amb el patriarca ecumènic de Contantinoble Bartomeu, en una nova trobada fecunda entre ciència i religió, i perquè també vol mostrar que les creences de la fe cristiana –com les d’altres religions i humanismes- ofereixen motivacions poderosos per tenir cura de la Terra.
Francesc ha volgut, per això, donar una perspectiva ecumènica –en el sentit més amplia d’aquesta paraula- a la seva encíclica. També ecumènica en l’àmbit cristià. Un destacat membre de l’Església oriental va formar part de la taula de presentació de l’encíclica. I Francesc no ha dubtat en fer seva una iniciativa de les Esglésies ortodoxes orientals les quals celebren cada primer de setembre una “Jornada Mundial de Pregària per a la Cura de la Creació”. Es tracta de fer quelcom que les Esglésies ja fa temps que fan. Així ho diu el Papa en la carta que comunica aquesta iniciativa en el marc de l’Església catòlica.
- 5. La crisi ecològica i els cristians
La carta que he citat està dirigida al cardenals Peter Turkson, president del Pontifici Consell Justícia i Pau, i Kurt Koch, president del Pontifici Consell per a la Unitat dels Cristians. El Papa reconeix que la nova Jornada catòlica fou una iniciativa que va fer, en la presentació de l’encíclica, el representant del patriarca de Constantinoble, el metropolita Ioannis (Zizioulas) de Pèrgam, un acreditat teòleg.
Voldria fer una cita d’aquesta carta que em sembla que reflecteix la intenció de tota l’encíclica: “Com a cristians –diu Francesc- volem oferir la nostra contribució per a superar la crisi ecològica que està vivint la humanitat. Per això, abans que tot, hem d’extreure del nostre ric patrimoni espiritual les motivacions que alimenten la passió per a la cura de la creació, recordant sempre que, per als creients en Jesucrist, Verb de Déu, fet home per nosaltres, ‘l’espiritualitat no està desconnectada del propi cos, ni de la naturalesa o de les realitats d’aquest món, sinó que viu amb elles i en elles, en comunió amb tot allò que ens envolta’”.
“La crisi ecològica –escriu Francesc en l’encíclica- ens crida a una profunda conversió espiritual i els cristians també estem cridats a una “conversió ecològica”, que implica deixar brollar totes les conseqüències de la nostra trobada amb Jesucrist en les relacions amb el món que ens envolta” (n. 217). Per això, el Papa demana també la col·laboració del Consell Ecumènic de les Esglésies, que ha treballat, ja fa anys, el tema de la cura de la creació.
Ja que han tingut la gentilesa de voler invitar a parlar en aquesta institució preuada, al cardenal de Barcelona, em vulguin permetre acabar amb una referència a la qüestió fonamental, que no és altra que l’acceptació o la no acceptació de Déu. “Els homes no som Déu –ens diu el Papa- La millor manera de posar en el seu lloc l’ésser humà, i d’acabar amb la seva pretensió de ser un dominador absolut de la terra, és tornar a proposar la figura d’un Pare creador i únic amo del món, perquè d’altra manera l’ésser humà tindrà sempre una tendència a voler imposar a la realitat les seves pròpies lleis i interessos”. L’encíclica se centra en recordar la gran responsabilitat de l’ésser humà pel que fa a la creació, de la que no ha d’anar per explotar-la com vulgui, sinó que se n’ha de sentir administrador davant la generació actual i també les futures.
La indiferència religiosa i l’allunyament de Déu també tenen molt a veure amb l’abús de la natura i amb la seva utilització egoista. Quan escoltem la veu de Déu, descobrim que no només estem cridats a tenir cura de la fragilitat dels germans, sinó també de la fragilitat del món creat.
- 6. Una crida a l’esperança
Malgrat els molts problemes que el document planteja tanmateix, el Papa, inspirant-se en la fe, tanmateix llença una crida a l’esperança dient que “els éssers humans, capaços de degradar-se fins a l’extrem, també poden sobreposar-se, tornar a optar per al bé i regenerar-se, més enllà de tots els condicionaments mentals i socials que els siguin imposats. No hi ha sistemes que anul·lin per complet l’obertura al bé, a la veritat i a la bellesa, ni la capacitat de reacció que Déu segueix inspirant en els cors humans” (n. 205).
La humanitat encara té capacitat de col·laborar per construir la nostra “casa comú”. Voldria que guardéssim bé aquesta invitació a l’esperança. No tot està perdut. “Quan som capaços de superar l’individualisme, realment es pot desenvolupar un estil de vida alternatiu i esdevé possible un canvi important en la societat” (n. 208), impulsant la moderació en el consum, per exemple en l’ús de l’aigua, en la separació dels residus, en l’estalvi d’energia.
“La sobrietat que es viu amb llibertat i consciència és alliberadora” (n. 223), diu el Papa. L’encíclica de Francesc –s’ha dit- és una mina d’or d’on, com fa un vell escrivà, se’n poden treure joies modernes i antigues. La teologia de la creació que hi ha en el fons del document s’inspira en el solc teològic més bell de la tradició cristiana, riu que remunta a la teologia de Sant Agustí i Sant Bonaventura com a expressió de la via pulchritudinis, el “camí de la bellesa”, un camí en el que s’uneixen la veritat, la bondat i la bellesa. És l’anomenada “Escola franciscana”. Admira també que el Papa citi Sant Joan de
El primer Bisbe de Roma que porta el nom de Francesc, ens ha donat una encíclica profundament franciscana. Acabo precisament amb un record de sant Francesc d’Assís, model d’actitud contemplativa, esperançada i agraïda davant de la creació i també d’una actitud solidària amb
En el seu “Càntic de les Creatures” o “Càntic del germà sol”, que ha inspirat el títol i l’encapçalament de l’encíclica, sant Francesc prega així: “Lloat sigueu, Senyor meu, per la germana nostra mare la terra, la qual ens sosté i governa i produeix fruits diversos amb flors acolorides i herba”. I vegin aquesta altra pregària, també franciscana i un punt més dramàtica, que el Papa Francesc posa al final de l’encíclica: “Toqueu els cors dels qui busquen només beneficis a costa dels pobres i de la terra. Ensenyeu-nos a descobrir el valor de cada cosa, a contemplar admirats i reconèixer que estem units amb totes les criatures en el nostre camí cap a la vostra llum infinita”.
Estem a molt poc de començar la Cimera del Canvi Climàtic a Paris. L’encíclica afirma que “les negociacions internacionals no poden avançar significativament per les posicions dels països que privilegien els seus interessos nacionals per sobre del bé comú global” (n.169). Tots desitgem que la cimera pugui servir superant aquests interessos nacionals.
Que l’encíclica del papa Francesc, recolzada en l’admiració universal pel sant d’Assís, pugui moure els homes i dones de bona voluntat a viure lloant el Creador i respectant la creació.
Gràcies per la seva atenció.
