Carta dominical | «Vida consagrada: una crida clara i desbordant»

El proper dilluns 2 de febrer celebrem la Jornada Mundial de la Vida Consagrada, que coincideix amb la festa de la Presentació del Senyor. Aquest any el lema que ens acompanya és: «Vida Consagrada, per a qui ets?». Una pregunta que podem respondre clarament: és per a Déu i per als altres. Molts germans i germanes han triat aquesta opció de vida per vocació i per amor, amor a Déu. Una vida que, tot i que és desconeguda per moltes persones d’avui dia, desperta sempre un cert interès.

La pel·lícula Los domingos, estrenada recentment amb molt èxit d’assistència, retrata una jove de 17 anys que descobreix un amor especial en les seves visites a un convent de monges. S’adona que l’alegria que transmeten les monges sobrepassa el que ha pogut trobar al seu entorn. Percep que hi ha alguna cosa més que un grup de persones que s’estimen. Sent un amor desbordant que la porta a l’encontre personal amb Déu. Aquest retrat en la ficció és un bell exemple i aproximació al que passa als que consagren la seva vida al Senyor. Ells fan seva la famosa frase de Samuel: «Parla, Senyor, que el teu servent escolta» (1Sa 3,10).

Avui, alguns analistes parlen d’un cert gir espiritual. Darrerament, el retorn d’allò sagrat a la vida pública ha estat sorprenent. Vivim en un món accelerat i excessivament estimulat que provoca que sovint ens quedem en allò més superficial. La tecnologia absorbeix la nostra atenció i, fins i tot, podem arribar a refugiar-nos en ella. Malgrat això, aflora la dimensió espiritual de l’ésser humà. Experimentem la necessitat de donar un sentit a la nostra vida. Déu encén aquests desigs en els nostres cors. Ell vol que el busquem i que descobrim que és un acompanyant proper, sempre accessible i sempre al nostre costat. Quan descobrim Déu, ho tenim tot. Ell dona sentit a la nostra vida.

Aquest any celebrem el 800 aniversari del traspàs de sant Francesc d’Assís. Aquest sant va créixer en un entorn de comoditats i aspiracions mundanes, però un dia va quedar tocat per Déu i va transformar la seva vida radicalment, va deixar-ho tot. ¿Quina va ser la raó per consagrar-se totalment a Déu i renunciar al luxe i al prestigi?

La resposta és clara: l’amor de Déu, que ens desborda i que va més enllà de les nostres aspiracions. L’amor del Senyor és l’únic que pot satisfer la nostra set de felicitat. El nostre cor no descansa fins que troba repòs en Déu, ja ho deia sant Agustí.

No és el mateix creure en Déu que posar Déu al centre de la nostra vida. Milions de persones al llarg de la història han decidit deixar-ho tot per Déu i consagrar-se a Ell. Així ens ho recorda Jesús: «Amb el Regne del cel passa com amb un tresor amagat en un camp: l’home que el troba el torna a amagar i, ple de joia, se’n va a vendre tot el que té i compra aquell camp» (Mt 13,44).

La vida consagrada és una vida compromesa que no oblida els sofriments del món, sinó que els abraça. És una flama generosa i acollidora que fa créixer la caritat. Els nostres germans consagrats intenten predicar l’amor de Déu a través d’una vida coherent. Ho fan amb pau, joia i entusiasme, amb una paraula de consol.

Benvolguts germans i germanes, que sant Francesc d’Assís intercedeixi per tots aquells que han consagrat la seva vida a Déu. «La collita és abundant, però els segadors són pocs» (Lc 10,2). Preguem per les noves vocacions, que la crida de Déu arribi a molts cors.  I que la resposta sigui sempre alegre i generosa. Així ho expressava sant Francesc d’Assís quan deia: “Deus et omnia” (el meu Déu i el meu tot).

† Card. Joan Josep Omella Omella
Arquebisbe de Barcelona

Escolteu la carta dominical en la veu del cardenal arquebisbe de Barcelona.