Carta dominical | «Un somni de Déu»

Fa uns dies vaig llegir un document dels bisbes belgues que em va cridar molt l’atenció, ja que parlaven del somni de Déu per a la humanitat. Crec que compartir amb vosaltres el seu missatge ens pot ajudar a viure l’eix de la fraternitat, que és l’objectiu de la nostra arxidiòcesi per enguany. Mireu el que diuen els germans bisbes:

«En els nostres dies, haver de conviure amb un gran nombre de gent se sent cada vegada més com una càrrega. Vivim molt a prop els uns dels altres i hi ha quantitat de lleis i reglamentacions que miren de regular les relacions interpersonals […]. A més, aquestes [persones] són sovint molt diferents de nosaltres. Molt aviat ja no hi haurà al món un lloc que sigui homogeni quant a raça, color, llengua o religió. I llavors se sent dir: “Doncs deixeu-me que m’ocupi de mi mateix i del meu petit món”.

«I, tanmateix, viure en comunió amb molts altres, fins i tot diferents, és el primer somni de Déu per a la humanitat. El paradís era l’àmbit per excel·lència de la coexistència: els éssers humans, les plantes, els animals i tot el cosmos. Es posaven noms per poder-se conèixer i per poder-se interpel·lar mútuament. Llavors regnava la pau, la serenitat i l’alegria. […] La vida en comú amb els altres no era una càrrega, sinó una gràcia.» (Conferència Episcopal de Bèlgica, No sabeu interpretar els signes dels temps? (Cf. Mt 16,3b), 2007, n. 60-61)

Per què ens costa la convivència, per què ens costa la fraternitat? Potser perquè hem oblidat que la fraternitat suposa sempre una paternitat. Potser hem volgut viure una fraternitat òrfena. L’absència d’un mateix pare fa que ens costi molt més acceptar les diferències de l’altre, i som temptats de viure en l’auto-referencialitat: «Deixeu-me que m’ocupi de mi mateix i del meu petit món».

La fraternitat és un do que Déu Pare vol regalar a cada un dels seus fills. No és una conquesta o un mèrit per ser bones persones. És un do que respon a un gran desig que Jesucrist demana al Pare: «Que tots siguin u, com tu, Pare, estàs en mi i jo en tu.» (Jn 17,21)

Ara bé, fixem-nos que no és un desig capritxós de Déu. Nosaltres necessitem la fraternitat, necessitem la companyia per viure, per conèixer-nos a nosaltres mateixos, per afrontar les dificultats, per prendre decisions, per celebrar la vida. La fraternitat és un do i alhora una necessitat. Ens demana l’esforç d’intentar mirar l’altre no des de la sospita sinó buscant reconèixer-hi la presència del Senyor.

Viure la fraternitat com a actitud de conversió pastoral no és només perquè puguem ser millors cristians o viure amb més pau i alegria, sinó que està al servei de l’evangelització: «Perquè el món cregui que tu m’has enviat» (Jn 17,21). No hi ha millor anunci de l’Evangeli que una comunitat que se sent estimada pel Senyor, que s’estima i estima…

Benvolguts germanes i germans: la fraternitat no ens vindrà per una xarxa de normes i decrets, com apuntaven els bisbes belgues. Demanem al Pare el do de la fraternitat, perquè puguem viure el somni de Déu i anunciar un regne de pau, serenitat i goig!

† Cardenal Joan Josep Omella
Arquebisbe de Barcelona

Escolta la glossa dominical en la veu del cardenal arquebisbe de Barcelona.