Carta dominical | «Testimonis de la resurrecció»

Avui és Pasqua de Resurrecció. Cantem a plena veu ¡Al·leluia! Sí, celebrem el triomf de Crist sobre la mort i el pecat. Celebrem la nostra salvació.

Expliquen d’un famós savi alemany que, havent d’ampliar el seu gabinet d’investigacions, va llogar una casa al costat d’un convent de carmelites. I va pensar: «Quina meravella, aquí tindré un silenci permanent!». Van passar els dies i va comprovar que, efectivament, el silenci envoltava la casa, excepte a les hores d’esbarjo. Llavors, al pati veí esclataven sortidors de rialles, unes riallades transparents, una deu inexhaurible d’alegria.

I era un pou que s’escolava per portes i finestres. Un goig que perseguia l’investigador per molt que tanqués els finestrons. Per què reien aquelles monges? De què reien? Aquestes preguntes intrigaven l’investigador. Tant, que la curiositat el va empènyer a conèixer la vida d’aquelles religioses. De què reien si eren pobres? Per què eren tan felices si res del que alegra aquest món era seu? Com podien omplir-los la pregària, el silenci? Tant valia la simple amistat? Què hi havia al fons dels seus ulls que els feia brillar d’aquella manera?

Aquell savi alemany no tenia fe. No podia entendre que allò que per ell era una pura ficció, purs somnis sense sentit, omplís una ànima. Menys encara que pogués alegrar-la fins a aquest extrem.

I va començar a obsessionar-se. Va començar a sentir-se envoltat d’onades de rialles, que ara escoltava a totes hores. I li va néixer a l’ànima una enveja que no es decidia a confessar-se a si mateix. Devia haver-hi alguna cosa que ell no entenia, un misteri que el desbordava. Aquelles dones, pensava, no coneixien l’amor, ni el luxe, ni el plaer, ni la diversió. Què tenien si no podien ser una altra cosa que una acumulació de solituds?

Un dia es va decidir a parlar amb la priora, i aquesta li va donar una sola raó:

– És que som esposes de Crist.

– Però -va argüir el científic- Crist va morir fa dos mil anys.

Llavors va créixer el somriure de la religiosa i el savi va tornar a veure en els seus ulls aquella brillantor que tant l’intrigava.

– S’equivoca -va dir la religiosa-; el que va passar fa dos mil anys va ser que, vencent la mort, va ressuscitar.

– I per això són felices?

– Sí. Nosaltres som testimonis de la seva resurrecció.

Em pregunto ara, després de llegir aquesta preciosa narració, quants cristians s’adonen que aquest és el seu ofici, que aquesta és la tasca que els van encomanar el dia del baptisme: ser testimonis de la resurrecció. Un veritable cristià no perd l’alegria ni l’esperança. Sap que Crist, el seu Déu i Senyor, el seu Amic i Germà, viu i l’estima. ¿No va ser aquesta certesa la que va fer desbordar d’alegria Maria Magdalena, Tomàs el Bessó, els dos d’Emmaús, Pere…?

Aquest temps de Pasqua hauria de ser la gran ocasió per fer el repàs de la infinita sèrie d’alegries que amb prou feines gaudim. Hauria de ser el temps de descobrir, i d’assaborir internament, que:

• Som feliços perquè hem estat cridats a la vida
• Som feliços perquè hem estat cridats a la fe
• Som feliços perquè Déu ens ha estimat el primer
• Som feliços perquè nosaltres també l’estimem
• Som feliços perquè el dolor és camí de resurrecció
• Som feliços perquè Déu perdona els nostres pecats
• Som feliços perquè els nostres noms estan escrits al Regne del cel
• Som feliços perquè el Regne és ja dins nostre
• Som feliços perquè som tots germans
• Som feliços perquè Ell ens ha nomenat testimonis de la seva joia.

Visquem, amb humilitat i sense complexos, la joia pasqual, regal del Ressuscitat. Transmetem la joia i la pau al nostre voltant. Bona Pasqua de Resurrecció!

† Cardenal Joan Josep Omella
Arquebisbe de Barcelona

Escolta la glossa dominical en la veu del cardenal arquebisbe de Barcelona.

Peu de foto: Stette in mezzo a loro (Es va quedar enmig d’ells), 2014. Aquarel·la de Maria Cavazzini Fortini