Carta dominical | «Sense temps per morir»

Aquesta setmana hem celebrat la Solemnitat de Tots Sants i la Commemoració dels fidels difunts. Els catòlics hem recordat no només els beats o els sants, també hem honrat els nostres éssers estimats, que no són oficialment canonitzats, però que viuen en la presència de Déu. Sens dubte, el dia dels difunts és un bon […]

01 Nov, 2018
Òscar Martí

Aquesta setmana hem celebrat la Solemnitat de Tots Sants i la Commemoració dels fidels difunts. Els catòlics hem recordat no només els beats o els sants, també hem honrat els nostres éssers estimats, que no són oficialment canonitzats, però que viuen en la presència de Déu.

Sens dubte, el dia dels difunts és un bon moment per recordar que la fe cristiana proclama la victòria de la vida i declara que la mort no té l’última paraula en la història humana.

A propòsit d’aquestes dues festes, permeteu-me que us expliqui una història que té com a protagonista un monjo de qui tothom deia que era un sant. Sempre estava de bon humor i sempre molt ocupat.

Un dia va rebre la visita d’un àngel quan era a la cuina rentant les cassoles. Li va dir l’àngel: «Déu m’ha enviat per portar-te a la vida eterna, ha arribat la teva hora».

El monjo li va respondre somrient: «T’agraeixo a tu i a Déu per convidar-me tan aviat a la seva glòria, però alguns pensarien que he demanat morir només per deixar de rentar més cassoles… ¿No podríeu deixar el viatge per més endavant?». «Veurem què es pot fer», li va dir l’àngel. I el monjo va continuar amb la seva tasca rentant cassoles… perquè al convent hi havia pocs voluntaris.

Un altre dia el monjo era a l’era, cavant la terra, i se li va aparèixer l’àngel, però el va veure tan atrafegat que, sense dir-li res, se’n va anar.

Els dies anaven passant i el nostre monjo, quan no tenia cassoles per rentar ni terra per cavar, normalment anava a l’hospital a visitar els malalts i, quan l’àngel el va veure enmig de tants malalts, el va deixar tranquil, no li va dir res.

Però aquella nit, de tornada al convent, el monjo es va sentir vell i cansat, sense ganes de rentar cassoles, ni de cavar la terra, ni de visitar malalts… Va entrar a la capella i va dir al Senyor: «Si vols enviar-me ara el teu missatger, estic disposat a acompanyar-lo, ja no serveixo per a res».

I llavors el Senyor li va parlar: «Fes-me una mica de companyia, fa molt de temps que esperava que tinguessis un moment lliure per estar amb mi…».

Quina història més bonica! Amb aquest relat breu us convido a pregar pels nostres difunts a fi que el Senyor els perdoni les faltes, puguin rebre la seva abraçada i gaudir en la seva presència, en companyia de tots els éssers estimats que els van precedir en el camí del cel.

També us demano que tingueu una intenció especial per tots aquells difunts pels quals ningú prega.

Demanem al Senyor que no permeti que perdem la confiança en el seu amor de Pare i que, com el monjo del nostre conte, descobrim com podem col·laborar en cada moment de la nostra vida amb l’obra de redempció del Senyor i, sobretot, amb la pregària.

† Cardenal Joan Josep Omella
Arquebisbe de Barcelona

Escolta la glossa dominical en la veu del cardenal arquebisbe de Barcelona.

T’interessarà…

Seguiu-nos  

Facebook
Santa Úrsula i les santes verges😇Santa Úrsula i les santes verges Santa Úrsula (‘ossa petita’) i les santes d’avui van arribar a ser suprimides del Santoral, però, degut al seu culte molt tradicional, encara avui les conserva. Possiblement, la tradició vol fer d’elles un homenatge a la virginitat femenina. La tradició del segle V ens informa que el pare de la princesa bretona Úrsula la volia casar amb el príncep pagà d’Armòrica (l’actual Bretanya). Ella, que ja havia consagrat la seva virginitat, s’hi volia negar, però això suposava la guerra. Per guanyar temps va posar unes condicions: un termini de tres anys, que es reunissin deu comparses de mil donzelles cada una (d’aquí les «11.000 verges»?) i que el príncep es bategés. A la tornada d’un complicat viatge a Roma pel Rin, l’Úrsula i les companyes van ser martiritzades a Colònia pels huns d’Àtila. En una inscripció llatina a la catedral de Colònia hi consta: «XI. M. V.», que es pot llegir com «11 màrtirs verges», i no «11 milers de verges». Al MNAC es conserva el quadre d’en Joan Reixach (segle XV): «El retaule de les onze mil verges». «Les verges... segueixen l’Anyell arreu on va» (Ap 14,4).🗣«Quan trona pel mes d’octubre, neu segura», segons una dita popular. ...
View on Facebook (opens in a new tab)
Santa Teresa de Jesús, verge i doctora de l'Església😇🙏Teresa de Cepeda y Ahumada neix a Àvila el 28 de març de 1515, de família ‘hidalga’. Sa mare, Beatriz, es casà molt jove amb don Alonso, vidu del seu primer matrimoni i amb un avi toledà judaïtzant, Juan Sánchez. Van tenir tres filles i nou fills. Tot i que va entrar de carmelita als 20 anys, no fou fins als 40 que experimentà una profunda conversió després de trobar-se amb una imatge de “Crist molt llagat”. La nit de la seva mort, el 4 d'octubre de 1582, es va aplicar la reforma gregoriana del calendari i es van suprimir 11 dies.🗣«Per Santa Teresa, planta l’ametlla», segons una dita popular. ...
View on Facebook (opens in a new tab)
Preguem ben units pel papa Lleó XIV🙏. ...
View on Facebook (opens in a new tab)
Mare de Déu del Pilar😇Una tradició molt ar­rela­da a l'Aragó vol fer ar­ribar l'origen del santuari de l'antiga Cesaraugusta (Saragossa) als inicis matei­xos del cristianis­me (Maria s'hauria aparegut a l'apòstol sant Jaume, damunt d'un pilar). Però és a par­tir de l'època moder­na que el Pilar es­devé un gran san­tuari marià de la Península Ibèrica, amb una ir­ra­di­ació vers l'A­mèrica Llatina (ja que els nadius de les actuals Bahames ‘descobreixen’ Colom i els seus el 1492). Maria, símbol de la fortalesa en la fe, la seguretat de l'esperança i la constància en la caritat.«Si bones faves vols sembrar, fes-ho per la Mare de Déu del Pilar», segons una dita popular. ...
View on Facebook (opens in a new tab)
Vatican Media

Agenda

Evangeli del dia

No he vingut a portar la pau, sinó la divisió.

(Lc 12,49-53)