Carta dominical | «Sants i difunts»

Els dos primers dies de novembre ens ajuden a tenir un moment de record pels nostres avantpassats. La setmana entrant celebrem la Solemnitat de Tots Sants i la Commemoració de tots els fidels difunts.

Aquestes dues celebracions expressen la nostra solidaritat esperançada amb aquells germans nostres que han travessat el llindar misteriós de la mort. La litúrgia d’aquests dos dies és riquíssima en contingut teològic i espiritual. Una mateixa pregària uneix la glorificació dels sants i la intercessió a favor dels morts.

La Solemnitat de Tots Sants posa de relleu la vocació universal dels cristians a la santedat. Aquesta és la primera vocació fonamental que hem rebut els batejats i és expressió de la nostra gran dignitat. Però aquesta vocació no la podem deslligar de l’altra gran vocació que hem rebut del mateix Jesucrist, la d’anar per tot el món anunciant la bona nova de l’Evangeli, és a dir, la crida a ser missioners. Ser sants –viure amb i en Jesucrist-, i ser missioners -anunciar-lo-, aquestes són les dues grans crides que hem rebut del Senyor.

La pregària pels difunts és una pràctica amb profundes arrels religioses, que acompanya la humanitat des dels seus orígens, encara que en la fe cristiana aquesta pregària adquireix una nova dimensió totalment pròpia.

El sentit cristià d’aquesta pregària pels difunts rau en la comunió amb els qui han mort i en l’experiència de la nostra condició fràgil i pecadora. Amb aquesta pregària confiem els difunts a la misericòrdia de Déu. El fonament d’aquesta pregària d’intercessió és la fe que la mateixa força de Déu, que va actuar en la mort i en la resurrecció de Jesucrist, actuarà també un dia en els nostres germans i germanes que ja han mort.

Aquestes dues celebracions dels propers 1 i 2 de novembre esdevenen una invitació a viure la veritat de fe en la comunió dels sants. Per explicar-ne el contingut d’una manera senzilla, em remeto al número 146 de les fitxes Youcat (catequesi per a joves): «L’Església és més gran i més viva del que ens pensem. Hi pertanyen els vius i els morts, tant si aquests es troben encara en un procés de purificació com si ja són a la glòria de Déu, coneguts o desconeguts, grans sants o persones qualssevol. Podem ser propers l’un amb l’altre també més enllà de la mort; podem invocar els nostres patrons o els nostres sants preferits, però també els nostres parents difunts que creiem ja arribats a Déu. D’altra banda, amb la nostra pregària podem ser d’ajut per als difunts que es troben encara en una fase de purificació. Allò que cadascú fa o sofreix en Crist ajuda a tots; i a l’inrevés, significa també que cada pecat taca tota la humanitat».

El dia dels difunts és un bon moment per recordar que la fe cristiana proclama la victòria de la vida i declara que la mort no té la darrera paraula en la història humana. El nostre Déu és un Déu de vius, que, gràcies a l’Esperit Sant, ens dóna la vida en Jesucrist ressuscitat.

Com diu el Concili Vaticà II, «la mort és l’enigma més gran de la vida humana». Tanmateix, Jesús il·lumina aquest enigma amb les seves paraules: «Jo sóc la resurrecció i la vida; qui creu en mi, encara que mori, viurà». La mort, per a un creient en Crist, és certament el punt final de la vida terrenal, però és també l’albada d’una vida nova i feliç en Déu per tota l’eternitat. Els cristians som al món per viure i donar testimoni d’aquesta esperança. Tinguem-ho especialment present aquests dies.

† Cardenal Joan Josep Omella
Arquebisbe de Barcelona

Escolta la glossa dominical en la veu del cardenal arquebisbe de Barcelona.