Carta dominical | «Sant Ignasi a la capella de La Storta»

Demà, darrer dia del mes de juliol, l’Església recorda sant Ignasi de Loiola, el fundador de la Companyia de Jesús. La nostra terra està ben unida a la seva vida i, especialment, a la seva conversió i a l’inici de la seva missió. Sense les estades que va fer a Montserrat, Manresa i Barcelona no es pot entendre la seva trajectòria biogràfica.

El seu record se’m va fer present els darrers dies de juny passats a Roma. En el consistori del dia 28 de juny per a la creació de cinc nous cardenals, se’m va demanar que, a l’inici de la cerimònia, en nom dels cinc, dirigís unes paraules d’agraïment al Sant Pare. En aquell parlament vaig començar recordant un fet i un lloc molt vinculats a la vida de sant Ignasi.

Arribant Ignasi a Roma per la Via Càssia, acompanyat de Pere Fabre i Diego Laínez, per posar-se a la disposició del papa Pau III, va entrar a pregar en una petita església, aïllada i situada en un indret on la famosa via fa un gir brusc o esvolta, d’on deriva el nom d’aquesta ermita, La Storta, el revolt. Ignasi, en aquells inicis incerts, era només un pelegrí amb uns pocs companys. Tanmateix, allí –l’ermita es visita encara avui i és un lloc espiritual molt estimat pels jesuïtes- Ignasi va tenir una especial il·luminació espiritual i va entendre que el Senyor li deia: «Jo us seré propici a Roma». El pare Laínez, més tard, va recollir el sorprenent comentari que va fer Ignasi intentant comprendre aquella comunicació interior: «No sé què serà de nosaltres, potser serem crucificats a Roma».

Sant Ignasi, en aquells moments, no interpretava el favor diví en clau d’avantatges, sinó més aviat com una disponibilitat per a assumir, fins i tot, la possibilitat del martiri. Com vaig dir a la celebració del consistori, a diferència dels honors mundans, a l’Església no hi ha altres títols que aquells que indiquen el camí d’un servei més sol·lícit i més compromès per a l’anunci de l’Evangeli i la redempció de tots, i sobretot dels més necessitats, en nom i per la gràcia del Senyor. I encara vaig afegir: «El color púrpura que ara vestim no ha de ser per a nosaltres un honor, sinó una intensa memòria del nostre Redemptor que ens va rescatar al preu de la seva sang preciosa. Aquest color es convertirà d’ara endavant en el signe vocacional d’un nou despullament dels nostres interessos, per entregar-nos totalment al servei de tots, de manera que totes les nostres capacitats es posin al servei de Jesús, el Bon Pastor i al servei del seu Vicari a la terra».

No és fàcil despullar-se dels propis interessos per ser servidors del Crist despullat i de la missió confiada a la seva Església. En aquest sentit, em venen a la memòria unes paraules de sant Joan de la Creu. El sant, enmig del conflicte entre carmelites calçats i carmelites descalços o reformats, acaba a la presó conventual de Toledo. Intentant de guanyar-se el sant per a la seva causa, el prior del convent on estava reclòs, el pare Maldonado, li va oferir una bella imatge de Crist crucificat d’or. El Sant la va rebutjar dient: «Pare, qui busca Crist despullat, no té necessitat de joies d’or».

+ Cardenal Joan Josep Omella
Arquebisbe de Barcelona

Escolta la glossa dominical en la veu del senyor arquebisbe metropolità de Barcelona.