Carta dominical | «Mes de pregària»

El mes de novembre que acabem d’iniciar és un mes que, per les seves característiques -augmenta el fred i es fa fosc més aviat-, es presta al recolliment i a la pregària. És un mes en què l’Església universal ens anima a mirar amb esperança la mort i la vida eterna i, per això, ens convida a pregar intensament pels nostres difunts perquè ja puguin gaudir de la vida celestial.

A més, el mes de novembre és un període en què des de les diòcesis amb seu a Catalunya exhortem els fidels a pregar i a oferir sacrificis per les vocacions al sacerdoci. Per tot això, i agraint per endavant la vostra participació, he cregut oportú compartir amb vosaltres una història preciosa amb el desig que sigui un estímul per a la vostra vida de pregària.

La filla d’en Josep va demanar a un capellà que anés a visitar el seu pare per fer una pregària amb ell, ja que estava molt malalt.

Quan el sacerdot va arribar a l’habitació del malalt, va trobar en Josep al llit amb el cap recolzat sobre un parell de coixins. Hi havia una cadira al costat del seu llit. El prevere va pensar que l’home esperava alguna visita.

-¿Suposo que m’estava esperant?, li va preguntar el sacerdot.

-No, ¿qui és vostè?, li va preguntar l’home.

-Soc el capellà que la seva filla ha cridat perquè pregués amb vostè; quan he vist la cadira buida al costat del seu llit he suposat que vostè sabia que jo vindria. La cadira… apropi’s, li explicaré una cosa. Això no ho he explicat mai a ningú, però tota la meva vida l’he passat sense saber com pregar. Un cop a l’Església vaig sentir alguna cosa sobre la pregària, però mai no vaig entendre com havia de pregar. Fa uns quatre anys, el meu millor amic em va dir:

-Josep, pregar és simplement tenir una conversa amb Jesús. Et suggereixo que facis el següent: asseu-te en una cadira i posa’n una altra de buida davant teu, després comença a conversar amb Jesús, sabent per la fe que Ell està assegut davant teu. Això no és una cosa esbojarrada, perquè Ell mateix ens va dir: «Jo estaré sempre amb vosaltres» (cf. Mt 28,20). Per tant, tu li parles i l’escoltes, de la mateixa manera com ho estàs fent ara amb mi.

– Així ho vaig fer i em va agradar tant, que ho he seguit fent unes dues hores diàries des de llavors. Sempre tinc molta cura que la meva filla no ho vegi… ella creuria que m’estic tornant boig.

El capellà va sentir una gran emoció en escoltar en Josep.

-El que estàs fent és molt bo, mai deixis de fer-ho.

Després va fer una pregària amb ell, el va beneir i se’n va anar.

Dos dies després, la filla d’en Josep va trucar al capellà per dir-li que el seu pare havia mort. Ell es va interessar a saber com havia passat i la filla li ho va explicar, dient-li:

-Quan vaig sortir de casa em va trucar perquè el veiés. Em va dir com m’estimava i em va fer un petó. Quan vaig tornar de comprar, una hora més tard ja havia mort. Però hi ha alguna cosa estranya respecte de la seva mort. Aparentment abans de morir, es va apropar a la cadira que era al costat del llit i hi va recolzar el cap, com si es recolzés sobre la falda d’algú. Què creu que pot significar això?

 El sacerdot es va eixugar les llàgrimes i amb emoció li va respondre:

-¡Com desitjaria que tots poguéssim marxar d’aquesta manera!

† Card. Joan Josep Omella Omella
Arquebisbe de Barcelona

Escolteu la carta dominical en la veu del cardenal arquebisbe de Barcelona.