Carta dominical | L'alegria de l'Advent

Benet XVI, en el temps que fou arquebisbe de Munic, va escriure unes reflexions sobre el temps previ al Nadal, el temps litúrgic de l’Advent que avui comencem. Com a bon teòleg, Joseph Ratzinger començava per l’explicació dels termes, i en concret sobre el sentit de la paraula Advent. Ho feia en un petit llibre, però molt substanciós, titulat La benedicció del Nadal.

“Advent –deia- és una paraula llatina que traduïm per presència, per arribada. En el llenguatge del món antic Advent era un terme tècnic que servia per designar l’arribada d’un funcionari, en especial de reis o emperadors, a alguna zona de província. També podia designar la vinguda de la divinitat que surt del seu ocultament i manifesta poderosament la seva presència o la presència de la qual és celebrada solemnement en el culte.”

Els cristians van assumir aquesta paraula per expressar la seva relació especial amb Jesucrist. “Per ells –escrivia Joseph Ratzinger-, Crist és el rei que ha vingut a la pobra zona de província de la terra i que regala a la terra la festa de la seva vinguda. Amb la paraula Advent els cristians volien dir, en sentit molt general: Déu està present, ell no s’ha retirat del món. No ens ha deixat sols. Fins i tot quan no el veiem ni podem tocar-lo físicament com es toquen les coses, està present i ve a nosaltres de múltiples maneres.”

Un primer element d’Advent que explicava Ratzinger és el sofriment, el dolor físic o moral, la malaltia o la consciència de la nostra fragilitat moral. També en això el Senyor està present. “Aquesta certesa cristiana hauria d’ajudar-nos a mirar el món amb altres ulls i a aprendre a entendre les coses doloroses que ens passen com una visita, com una manera d’Ell de venir a nosaltres, com una manera de poder-se apropar a nosaltres”.

Un segon element fonamental de l’Advent és l’espera, que és alhora esperança. L’home és en la seva vida un ésser que espera. Mai la humanitat ha pogut deixar d’esperar temps millors. Els cristians esperem que el Senyor passi per la història sencera i que un dia recollirà totes les nostres llàgrimes i fatigues de manera que tot trobi explicació i consumació en el seu regne. Jesucrist no és pur futur, sinó que s’insereix en el present. Ell està ocultament present ara. Si ell existeix, no hi ha temps mancat o buit de sentit. Per tant, l’esperança cristiana no treu valor al temps sinó que significa, justament, que cada moment de la vida té valor, significa que podem acceptar el present i que hem d’omplir-lo, perquè tot el que hem assumit en el nostre interior té permanència.

Per acabar, aquest temps litúrgic no és solament el temps de la presència i de l’espera de l’Etern. Justament perquè és ambdues coses alhora, escrivia Ratzinger, és també i de manera especial un temps d’alegria, i d’una alegria interioritzada que el sofriment no pot eradicar. Aquest temps adventual conflueix en la alegria perquè Déu s’ha fet nen, un nen que ens anima a tenir confiança com els nens, a regalar i a rebre regals.

Potser hauríem de celebrar l’Advent deixant que els signes d’aquest temps penetrin en la nostra ànima sense que els oferim resistència, acceptant plens de confiança la bondat d’aquest Infant que ve a nosaltres.

Que Déu ens beneeixi a tots!

+ Joan Josep Omella Omella
Arquebisbe de Barcelona