Carta dominical | «La paciència de Déu»

Deixem enrere l’estiu i els dies segueixen transcorrent a un ritme inusual, diferent, que ens exigeix ​​a tots una mica de paciència. I, així, amb paciència, ens enfrontem a la incertesa i als disgustos que ens deixa la Covid-19. A hores d’ara, la paciència és una de les virtuts més valuoses; una actitud que ens ha ajudat a molts a tolerar, a comprendre i, fins i tot, a suportar els contratemps amb fortalesa.

La paciència atenua la desesperació, ens duu cap a la tranquil·litat i cap a la pau; ens proporciona la serenitat necessària per veure les coses amb equilibri i seny; i ens ajuda a adaptar-nos a les circumstàncies, fent que qualsevol problema sigui més fàcil d’afrontar. Però no només ens ensenya a saber esperar, sinó a fer-ho amb una actitud positiva. No es tracta de quedar-se quiet i aguantar. Tot el contrari. La paciència és activa. És una resposta basada en la saviesa que exigeix ​​posar en acció molts dels nostres recursos emocionals. De vegades, uns quants segons són suficients. Es tracta d’un entrenament. Com més la practiquem, més pacients serem.

El papa Francesc diu al respecte: «Si no cultivem la paciència, sempre tindrem excuses per respondre amb ira i, finalment, ens convertirem en persones que no saben conviure» (Amoris Laetitia, 92). Cultivar la paciència és l’art de saber esperar. Així ens ho ensenya la natura. Per recollir els fruits en òptimes condicions, cal esperar el temps propici. I el seu secret és, precisament, l’eterna paciència.

Les llavors demanen temps, esforç i paciència. El mateix passa en la nostra relació amb Déu. Si vivim units a Ell, i segons la seva voluntat, obtindrem fruit espiritual. Però no pretenguem recollir fruits el mateix dia que sembrem. No demanem a Déu que corri. Les seves respostes no són immediates, però sempre arriben. Confiar en Ell és posar la nostra vida a les seves mans. És mirar endavant amb esperança. És mantenir-se ferm en les contrarietats. És ser conscients de la nostra fragilitat i de les nostres limitacions. És deixar-se portar.

La vida mateixa és sembrar i recollir. En moments difícils, si cultivem la paciència també podem ser sembradors de pau. Déu ens ajudarà a ser més forts i pacients i a viure amb més serenitat. Cal que deixem que Déu ens ajudi. Ell té paciència amb nosaltres. Mai es cansarà d’estar al nostre costat. És la infinita paciència de Déu davant la impaciència de l’home.

Benvolguts germans i germanes, quan tinguem la temptació de perdre la paciència amb algú, pensem com Déu n’és, de pacient, amb nosaltres. Santa Teresa de Jesús es va adonar de la importància d’aquesta virtut quan afirmava: «Que res et torbi, que res t’espanti. Qui a Déu té, res li fa falta. Que res et torbi, que res t’espanti, només amb Déu ja n’hi ha prou. La paciència ho aconsegueix tot». Amb amor i paciència gairebé res és impossible.

† Card. Joan Josep Omella
Arquebisbe de Barcelona

Escolta la glossa dominical en la veu del cardenal arquebisbe de Barcelona.