Carta dominical | «La bellesa dels matisos»

Expliquen que fa molt de temps tots els colors van començar a barallar-se. Cada un proclamava que ell era el més important, el més útil, el favorit.

El verd va dir: «Sens dubte, jo soc el més important. Soc el signe de la vida i de l’esperança. Mireu al voltant i veureu que estic en la majoria de les coses».

El blau va interrompre: «Tu només penses en la terra, però també hauries de considerar el cel i el mar. L’aigua és la base de la vida i són els núvols els que l’absorbeixen de la mar blava. El cel dona espai, pau i serenitat».

El groc va deixar anar una rialleta: «Vosaltres sou tan seriosos! Jo genero rialles, alegria i escalfor al món. Sense mi no hi hauria alegria».

El taronja va prendre la paraula: «Jo transporto les vitamines més importants. Penseu, per exemple, en les taronges, pastanagues o carabasses. A més, tenyeixo el cel a l’alba o al capvespre, la meva bellesa és tan impressionant que ningú pensa en vosaltres».

El vermell no podia contenir-se i va saltar: «Jo soc el color del perill i del valor. Estic disposat a lluitar per una causa. Sense mi, la terra estaria tan buida com la lluna. Soc el color de la passió i de l’amor, de la rosa vermella, de la rosella».

El porpra va irrompre amb tota la seva força, era molt alt i va parlar amb gran pompa: «Soc el color de la reialesa i del poder. Reis i caps d’estat m’han escollit sempre, perquè soc el signe de l’autoritat i de la saviesa. La gent no em qüestiona, m’escolten i m’obeeixen».

Així va ser com els colors van estar presumint, cada un convençut que ell era el millor. La seva discussió es va fer més i més sorollosa. Tot d’una, va aparèixer una resplendor de llum blanca i brillant. Llampegava estrepitosament. Va començar a ploure a bots i barrals. Els colors van començar a arraulir-se de por i llavors van ajuntar-se tots per protegir-se.

La pluja va parlar: «Esteu bojos, colors, lluitant entre vosaltres, intentant cada un dominar la resta. Déu us ha creat, a cada un per a un objectiu especial, únic i diferent. Ell us estima a tots. Ajunteu les vostres mans i veniu amb mi. Déu vol expandir-vos a través del món en un gran arc de color, per recordar-vos que us estima a tots, que podeu viure junts en pau, com a promesa que és en vosaltres, com a senyal d’esperança en el futur».

I així va ser com Déu va fer servir la pluja per rentar el món. I va posar al cel l’arc de Sant Martí, símbol celestial de l’amor de Déu per la humanitat, perquè quan el veiéssim ens recordéssim que hem de tenir-nos en compte els uns als altres.

Benvolguts germans, aquest relat ens recorda que tots som fills de Déu i, per tant, tots som germans. La fraternitat és l’objectiu del Pla Pastoral Diocesà, que estem treballant durant aquest curs a l’arxidiòcesi de Barcelona. Des del respecte i l’amor al proïsme, cada persona aporta el seu color, la seva singularitat a la realitat comunitària i diocesana. Demano al Senyor que siguem capaços de mostrar-nos tal com som i d’admirar el gran regal de la comunió en la diversitat de colors i matisos que configuren la nostra realitat.

Escolta la glossa dominical en la veu del cardenal arquebisbe de Barcelona.