Carta dominical | Envellir amb esperança

És coneguda per tots la història del violinista Paganini. Una tarda donava un concert. La sala estava plena d’espectadors. Ell tocava el violí amb tot l’entusiasme que el caracteritzava. Tot d’una, es trenca una de les cordes del violí. Impertorbable, continua tocant. Es trenca una segona corda, i després una tercera. Finalment acaba la interpretació amb una sola corda. La sala explota en un sonor i llarg aplaudiment.

No podríem comparar aquesta història de Paganini amb la vida de les persones? A tots ens toca interpretar la melodia de la nostra pròpia vida familiar, professional, i per això tenim uns dons, unes qualitats. No obstant això, el temps va passant i també se’ns trenquen les cordes: cames cansades, incapaces d’aguantar caminades i estar gaire temps dempeus; la memòria comença a fallar i ja no trobem les coses ni recordem el nom de les persones més properes; la fatiga arriba més aviat que abans i cal descansar més sovint i anar a dormir més aviat; incapacitat per aguantar certs ritmes de vida, etc. Com reaccionem davant d’aquests trencaments de cordes en el concert de la nostra vida? Alguns reaccionen amb tristesa i mal humor; altres s’aïllen perquè pensen que ja no serveixen per a res; d’altres viuen amb pau i sense perdre l’humor davant aquesta contrarietat de veure que fallen les cordes de la vida. Sí, l’ideal, el que és bonic és continuar endavant amb l’última corda, la corda de l’ànim, de la paciència, de la pau i, finalment, del silenci. Tant de bo puguem tenir la tenacitat de Paganini i seguir fins al final amb pau i bon humor.

Que compten menys amb tu? Ja van comptar-hi quan eres més jove.

Que no et demanen consell? Ja vas aconsellar prou quan eres jove i tenies al teu càrrec uns fills per cuidar, uns alumnes als quals educar, una comunitat a la qual guiar.

Llavors, ja no hi ha res a fer? No ens queda res més que restar en un racó i morir-nos de fàstic? De cap manera, continua animant, somrient, continua sent-hi per quan et necessitin i, sobretot, continua pregant perquè el món avanci per camins de pau, de respecte a les persones, de justícia i de solidaritat.

No és bonic l’exemple que ens ha deixat el Papa emèrit Benet XVI retirant-se en el silenci, l’estudi i la pregària? No perd la pau, no s’amarga per no ser en el primer lloc de l’actualitat. Presta un immens servei des del seu retir viscut en la confiança en Déu i en els altres, esperant activament el dia en què el Senyor el cridarà a entrar en el seu descans del cel.

Tant de bo el Senyor ens concedeixi saber interpretar cada dia la melodia de la vida amb les cordes que tinguem entre mans sense perdre mai la pau, l’alegria i l’amor.

Que Déu us beneeixi a tots!

+ Joan Josep Omella Omella
Arquebisbe de Barcelona

Descarrega’t aquesta carta dominical en format àudio *.mp3