Carta dominical | El tapís meravellós

L’esperança és una virtut que hem de demanar a Déu que ens la regali. Però podem fer un esforç també, l’hem de fer, perquè aquesta virtut arreli en els nostres cors. Una petita història ajudarà a entendre què vull dir amb adquirir hàbits d’esperança.

«Un bon home va rebre una carta d’un amic. Li comunicava que li regalaria un bell tapís. “És preciós”, li deia,-i feia els elogis més grans d’aquest tapís brodat en or que estava a punt de rebre. “Representa meravellosament escenes d’una cacera. Té un valor incalculable.”

Uns dies més tard van trucar a la porta per lliurar-li el tapís. El va desembolicar a corre-cuita i, al veure’l, no va poder deixar de sentir-se defraudat. Allò era un munt de fils mal distribuïts sense formar cap dibuix intel·ligible. Aquí i allà hi havia nusos empalmats de qualsevol manera. Enlloc es veien aquelles meravelloses escenes de què li havia parlat. Va arribar a pensar: no deu ser tot fruit de la imaginació del meu amic? Tants elogis per tan poca cosa!

Tot d’una, gairebé sense adonar-se’n, va girar el regal al revés i va respirar alleujat. L’havia estat mirant al revés. Ara sí podia admirar els riquíssims matisos dels colors, les belles escenes representades… En fi, li va semblar que el seu amic s’havia quedat curt en les lloances.»

Això és el que ens pot passar a cada un de nosaltres. Depèn de per on mirem les coses. Si les mirem al revés, és a dir, amb pessimisme, amb tristesa, amb prejudicis, amb sentit utilitari… tot ens sembla descoratjador i desesperant. Al contrari, si ho mirem tot des de la mirada de Déu, des d’uns ulls moguts per la compassió, des de dins del cor… tot adquireix resplendor i bellesa. Perquè el que fa que una cosa sigui bella de veritat és que Déu li està donant l’ésser.

Com mires la teva dona, el teu marit, els teus fills, els teus sogres i gendres, els teus veïns? Com mires els polítics, els governants, els qui tenen autoritat? Com mires la gent senzilla que trobes pel camí, els immigrants, els malalts i els oprimits?

Hem d’aprendre a mirar sempre pel costat positiu. Totes les persones que ens envolten tenen coses positives, però, moltes vegades, ens entossudim a ressaltar els fracassos, els aspectes negatius, i ens desanimem.

La societat i les persones tenen les seves llacunes i les seves esquerdes, però també tenen valors inqüestionables, possibilitats i tasques pendents. Depèn de nosaltres que des de les seves capacitats i defectes, des de les seves fortaleses i debilitats, il·luminin una aurora d’esperança per al nostre món i sembrin la Bona Nova de Jesús en el cor de moltes persones. La teva petita aportació pot fer molt. Un gra no fa graner però l’altre l’agraeix.

+ Joan Josep Omella Omella
Arquebisbe de Barcelona