Carta dominical | «El joc de les emoticones»

Explica un conte popular lituà que una vegada es van reunir tots els sentiments, qualitats, virtuts i defectes de les persones. Quan l’Avorriment havia badallat per tercera vegada, la Bogeria els va proposar jugar a fet i amagar. La Curiositat, sense poder contenir-se, va preguntar: «A fet i amagar? Com s’hi  juga?». «És un joc -va explicar la Bogeria-, en què jo em tapo la cara i començo a comptar des de l’u fins a mil. Mentrestant, vosaltres us amagueu. El primer que sigui trobat ocuparà el meu lloc».

La primera a amagar-se va ser la Mandra, que va abandonar davant la primera pedra que es va trobar pel camí. La Fe va pujar al cel i l’Enveja es va amagar darrere de l’ombra del Triomf, que amb el seu esforç havia aconseguit pujar a la copa de l’arbre més alt. La Generositat no acabava d’amagar-se, perquè cada lloc que trobava li semblava perfecte per a algun dels seus amics i els hi cedia. L’Egoisme va trobar un lloc molt bo, però només per a ell. La Mentida es va amagar al fons de l’oceà, mentre la Realitat es va ocultar darrere de l’arc de Sant Martí. L’Oblit no recorda on es va amagar. Quan la Bogeria comptava 999, l’Amor no havia trobat encara cap lloc, perquè tot estava ocupat, fins que, de sobte, va veure un roser i, entendrit, va decidir amagar-se entre les seves flors. «Mil!», va cridar la Bogeria, i llavors va començar a buscar.

La primera a aparèixer va ser la Mandra. Després va sentir la Fe discutint amb Déu sobre teologia. Més tard es va trobar a l’Enveja i, és clar, va poder deduir on era el Triomf. A l’Egoisme no li va fer falta ni buscar-lo perquè va sortir disparat del seu amagatall, que va resultar ser un niu de vespes. En canvi, l’Angoixa estava ben amagada dins d’una cova. I així, un a un, va anar trobant-los a tots.

No obstant això, l’Amor no apareixia per enlloc. La Bogeria el va buscar darrere de cada arbre, al cim de les muntanyes… Quan estava a punt de donar-se per vençuda, es va creuar amb la Generositat, que amb el seu somriure li va donar una pista… i així va ser com va trobar el roser. Emocionada, va començar a moure les branques, fins que, de sobte, es va sentir un crit de dolor: les espines d’una rosa havien ferit greument els ulls de l’Amor i el van deixar sense visió. La Bogeria, desconcertada, no sabia què fer per disculpar-se. Va plorar, va implorar, va demanar perdó i va prometre ser el seu pigall. I així és com des de llavors l’amor és cec i la bogeria sempre l’acompanya.

Aquesta història ens dona moltes lliçons, però sobretot, ens ensenya a mirar-nos al mirall i a ser conscients de les característiques de la nostra personalitat, que ens fan reaccionar de diferents maneres davant les circumstàncies de la vida. Són expressions que viuen en el nostre interior i que de vegades hi treuen el cap. A moltes d’elles ja els hem posat cara, sí, a través de les famoses i populars emoticones, cada vegada més utilitzades en missatges ràpids.

Benvolguts germans, juguem a fet i amagar, però no ens amaguem de nosaltres mateixos. I tot allò que ens incomodi aboquem-ho a l’immens oceà de la misericòrdia de Déu.

Card. Joan Josep Omella
Arquebisbe de Barcelona

Escolta la glossa dominical en la veu del cardenal arquebisbe de Barcelona.