Carta dominical | «Confiar en Déu»

Expliquen que un alpinista, desesperat per coronar l’Aconcagua, va iniciar la seva travessa després d’anys de preparació. Però volia la glòria només per a ell. Per tant, va pujar-hi sense companys.

Va començar l’ascensió i, encara que se li va anar fent tard i no s’havia preparat per acampar, va decidir seguir la seva ruta ben convençut de fer cim. Es va fer fosc. La nit va caure amb gran aplom. Tot era negre nit, sense cap visibilitat; no hi havia lluna i les estrelles tapades pels núvols.

Quan pujava per un penya-segat, a 100 metres del cim, va relliscar i va caure per l’aire. Queia a una velocitat vertiginosa. Només podia veure taques a gran velocitat cada vegada més fosques i que passaven en la mateixa foscor; tenia la terrible sensació de ser engolit per la gravetat.

Seguia caient. En aquests moments angoixants, li van passar per la ment molts records: alguns grats i d’altres no tant. Tot d’una va sentir una estirada tan forta que gairebé el va partir en dos… Sí! Com tot alpinista experimentat, havia clavat estaques de seguretat amb cadenats a una llarguíssima soga que el subjectava de la cintura.

En aquells moments de quietud, suspès en l’aire, no va tenir més opció que cridar: «Ajuda’m, Déu meu!»

De sobte, una veu greu i profunda li va contestar:

• «Què vols que faci, fill meu?»
• «Salva’m, Déu meu.»
• «Realment creus que et puc salvar?»
• «Oh i tant, Senyor.»
• «Aleshores talla la corda que et sosté…»

Hi va haver un moment de silenci i quietud. L’home va reflexionar i es va aferrar més a la corda.

Uns dies més tard, expliquen que l’equip de rescat va trobar un alpinista congelat, mort, aferrat amb força a una corda, que agafava amb les mans… A només dos metres del terra.

Quina història tan impressionant. Impressionant i reveladora. Confiar en Déu és abandonar-se totalment a les mans. No obstant això, encara que ho vegem clar, quan arriba el moment volem tenir certa seguretat que tot anirà bé. Jesús es va abandonar en les mans del Pare abans de morir a la Creu, però tres dies després va ressuscitar i és el Senyor de la Vida.

Quan sembla que tot es torna fosc o ens ve en contra, quan us sembli que comenceu a perdre la pau us convido a resar amb la bella pregària del Pare Carles de Foucauld, que comença dient: «Pare, meu, m’abandono a Tu, fes de mi el que vulguis, sigui el que sigui et dono les gràcies…». Tant de bo fem nostra aquesta invocació i a poc a poc el Senyor ens envaeixi amb la seva pau i la seva confiança.

Cardenal Joan Josep Omella
Arquebisbe de Barcelona

Escolta la glossa dominical en la veu del senyor arquebisbe metropolità de Barcelona.