No han mort en va (i III): El desafiament de l’hospitalitat
Amb motiu de la celebració el 20 de juny del Dia Mundial del Refugiat 2018, el papa Francesc va recordar el seu Missatge per a la Jornada Mundial del Migrant i del Refugiat 2018 en què ens parla de quatre verbs que s’han de conjugar i que fan referència a quatre actituds fonamentals per tractar amb dignitat migrants i refugiats i assegurar que els siguin respectats els seus drets; posen la persona humana al centre. Són actituds que, en definitiva, busquen revertir l’hostilitat en hospitalitat. Francesc anima que s’uneixin tots els homes i dones de bona voluntat, els estats i les institucions i que tots responguin amb generositat, promptitud, saviesa i altura de mires als molts desafiaments que planteja el fet migratori en totes les seves vessants.
Així:
–Acollir, que implica ampliar les possibilitats perquè emigrants i refugiats puguin entrar de manera segura i legal als països de destí, incrementant i simplificant, per exemple, els tràmits per a la concessió de visats.
–Protegir, o assegurar-los una adequada assistència per a que els siguin garantits –independentment del seu status migratori– la seva dignitat i els seus drets, com a exigència de justícia.
–Promoure, és a dir, no atendre de manera assistencial sinó possibilitar la seva realització com a persones en totes les seves dimensions, considerar-los part del nostre món, promovent, per exemple, la seva inserció laboral, que tinguin un habitatge digne o el reagrupament familiar, sense sotmetre’l a requisits econòmics, perquè la institució familiar juga un paper important en la integració de persones i en la transmissió de valors.
–Integrar, que implica veure a l’altre com es mira a un company de camí, com un germà/germana, membres de la gran família humana i que es tradueix en fer-se proïsme de l’altre que és diferent a mi, especialment amb qui ho necessiti més, amb gratuïtat, no esperant res a canvi. Tot això requereix un procés: el contacte amb l’altre porta al qui ve de fora a conèixer-se millor i adonar-se de les seves qualitats i el fa ser conscient sobre el que pot aportar; alhora aquesta relació porta a qui l’acull a transformar la seva mirada, trencant prejudicis i estereotips i, en la mesura que això esdevingui, ajuda a fer aflorar al nouvingut les seves qualitats; llavors, junts seran conscients de la riquesa de l’intercanvi, perquè les societats i les diferents cultures que hi conviuen siguin cada cop més reflex dels múltiples dons repartits per Déu a la humanitat.
En aquestes paraules de Francesc, que recullen la riquesa de la tradició del magisteri social de l’Església, hi ha pistes per a que els creients en Jesús el Crist –i qualsevol persona que se senti interpel·lada- discerneixin el lloc des d’on actuar i com fer-ho, impulsats pel seu mateix Esperit. Tots hem de treballar per tal que migrants i refugiats trobin un encaix a les nostres societats i això vol dir que tant els nouvinguts com la societat que els acull han de fer un camí, en el qual l’escolta, el diàleg i l’empatia vers l’altre seran determinants per a conviure. Sols així es podrà fer el pas de la simple tolerància al conviure, que vol dir reciprocitat i implicació mútua.
El que això implica
Com que pel seguidor de Jesús res humà li és aliè, segons els dons rebuts és cridat a viure la seva vida de forma unificada, des del cor, en coherència amb una fe que és confiança. En tots els àmbits de la seva vida personal, familiar, professional, caldrà que doni testimoni i això implica ser coherent amb la manera de ser i fer, d’estar en el món de Jesús el Crist , assumint els reptes que dia a dia se li presenten, com llevat dins la massa, donant llum i esperança des de la humilitat del seu servei. I procurant la inclusió dels més febles en la presa de decisions, en cada context, també en l’internacional, si s’escau. I aquí fem notar la necessitat d’ajudar a bastir una nova arquitectura institucional per damunt dels estats que pugui governar i gestionar tota aquesta diversitat i els reptes que planteja, demanada des de Joan XIII.
La DSE parla molt de les relacions interpersonals, de tenir com a punt de mira els pobres, d’estimar el proïsme com a tu mateix: el proïsme és aquell que em necessita. En la seva base està una determinada antropologia que és relacional: aquest Magisteri es fonamenta en el Déu Trinitat(=Comunitat) Misteri de donació total d’Amor entre el Pare i el Fill per obra de l’Esperit Sant i que en Jesús, el Crist, s’obre a cadascú i a la humanitat sencera. Aquest és el Foc que esperona al cristià a acollir sense exclusió i a crear Fraternitat.
Però el papa Francesc no es queda aquí. Ens convida a tenir una mirada més amplia, més universal. I aquí ens trobem amb el treball de transformació de les estructures polítiques, econòmiques i socials injustes. És en aquest àmbit on cal treballar en col·laboració amb altres, siguin cristians o no. Tot el que hem apuntat son formes de servir, com també ho són les actuacions de caràcter més estructural, realitzades per aquelles persones que ocupen llocs de responsabilitat política, econòmica i social que es confessen cristians i que han de prendre constantment decisions que afecten la vida d’altres persones.
No podem restar indiferents davant aquest drama humanitari. Tenim un gran camp d’actuació, segons les nostres capacitats; la nostra aportació és sempre necessària, per petita que sigui: ajudar una sola persona ja és important, perquè cada vida compte, és un projecte de futur obert a l’esperança, encara que no puguem evitar el patiment i la mort de molts. Però també hem de tenir clar que no n’hi ha prou amb gestos i denúncies profètiques ni amb treball assistencial. Cal també tenir el coratge de construir i això incumbeix a la política i comporta força dosis de pragmatisme i cerca de consensos en base als punts de trobada comuna. Aquí el paper del nostre vot i la pressió dels moviments socials són essencials, però també la tasca persistent, menys vistosa, prop de les instàncies de poder. No hem de ser ingenus, doncs, ni pensar que trobarem solucions fàcils i ràpides per temes tan complexos.
