Pau VI, la fe en diàleg

D’entre els nombrosos personatges del segle XX que han il·lustrat santament la fe en Jesucrist em colpeix especialment la figura del papa Pau VI, canonitzat el maig de 2018.

Nascut com a Giovanni Battista Montini l’any 1897 a Concesio, província de Brescia, va ser un ferm pastor de l’església, un intel·lectual creient ple de convicció democràtica i de compromís social, també de sensibilitat artística i humana, que va incidir fortament en l’Església, però també en la societat de la seva època, fins a la seva mort el 6 d’agost de 1978. Sense poder ser exhaustiu, en vull subratllar quatre aspectes que, al meu entendre, són rellevants i exemplars de la seva vida i missió.

En primer lloc, la culminació del Concili Vaticà II i l’empenta a les reformes que se’n seguiren. En accedir al Pontificat l’any 1963, en plena efervescència conciliar, es plantejava el dubte a propòsit de la culminació del Concili convocat per Joan XXIII. Algunes veus expressaven més aviat que caldria aturar-lo. De fet, era la previsió formal: s’atura el Concili en el moment que mor el Papa. Tanmateix, el papa Montini va promoure amb fermesa la continuació del Concili  que va arribar a bon port fins a la seva clausura oficial el 8 de desembre de 1965. I és indubtable que el Concili Vaticà II marca una fita eclesial històrica amb la seva voluntat d’actualització, d’“aggiornamento”, de reforma de molts aspectes de la comprensió teològica i pastoral de l’Església.

En segon lloc, la seva obertura al diàleg expressat ja clarament a la seva encíclica Ecclesiam suam de l’any 1964, on proposa una església arrelada en el diàleg de la salvació que estableix Déu amb la humanitat. Un diàleg a l’interior de l’església, anunciant així la importància de la continuïtat del Concili i el manteniment posterior del seu esperit amb la revitalització, a partir de 1967, del Sínode dels bisbes com a espai d’encontre i reflexió. Però també un diàleg ecumènic amb les esglésies germanes ortodoxes o reformades, destacant la trobada amb el patriarca Atenàgores a Jerusalem l’any 1964, amb la successiva retirada de les mútues excomunions entre església ortodoxa i església catòlica. També un diàleg polític i social en el qual sobresurten el seu brillant discurs a la seu de l’ONU el 4 d’octubre de 1965, on es presenta com a missatger d’una església “experta en humanitat”, i la seva encíclica Populorum progressio de l’any 1967, sobre la necessària resolució del conflicte social i l’afirmació contundent que el veritable nom de la pau és la justícia.

En tercer lloc, la seva obertura especial al món de l’art que es va palesar amb la creació de la Galeria d’Art contemporani dels Museus Vaticans l’any 1973 i que té un punt d’arrencada amb la convocatòria de la missa dels artistes a la Capella Sixtina celebrada el 7 de maig de 1964 i en la que el Papa felicita els artistes per la seva capacitat de fer accessible i comprensible el món de l’esperit, bo i conservant-ne “la seva inefabilitat, el seu sentit de transcendència i el seu ambient de misteri”. L’art i la cultura en general constitueixen, per Pau VI, una excel·lent manera d’expressar als humans la grandesa del Transcendent, una tasca compartida amb tota l’església. El seu exquisit gust es manifesta en diverses obres realitzades al Vaticà com la sala Nervi, sala de les audiències pontifícies, o la culminació d’una de les portes de la Basílica de Sant Pere, obra iniciada sota el pontificat de Joan XXIII per l’artista notòriament no-creient Giacomo Manzù i acollida amb gran afecte per Pau VI. La relació de l’església amb l’art ja no vol ser de reconeixement i mecenatge, com ho ha sigut al llarg de molts segles, sinó també la d’una església que, des del fons del seu cor, comparteix amb l’art la tasca d’apropar l’invisible a la humanitat.

Finalment, la seva pregona humanitat, amarada de fe, però no exempta d’una gran sensibilitat a propòsit del més alts valors humans, entre els quals hi hagué l’amistat. Valgui la seva adolorida mediació en el cas del segrest del polític italià Aldo Moro, amic personal del papa Montini: “de genolls us ho demano: allibereu l’honorable Aldo Moro, senzillament, sense condicions, no tant per la meva humil i afectuosa intercessió, sinó per la seva dignitat de germà nostre i vostre en humanitat” escriu el Papa el 21 d’abril de 1978 per demanar-ne l’alliberament. I rubrica el seu afecte amb la impressionant pregària del funeral d’Estat del finalment assassinat dirigent de la Democràcia cristiana que es va celebrar a la Basílica de Sant Joan del Laterà el 13 de maig de 1978: “Qui pot escoltar el nostre lament sinó Tu, Déu de la vida i de la mort? No has atès la nostra súplica per la incolumitat d’Aldo Moro, d’aquest home bo, pacífic, savi, innocent i amic; però Tu, Senyor, no has abandonat el seu esperit immortal marcat per la fe en el Crist, que és la resurrecció i la vida. Per ell, per ell, Escolta’ns Senyor.”

A tots els Papes se’ls anomena Sant Pare, caldria veure el significat d’aquesta atribució. Però el cert és que hi ha Papes que han estat grans Sants. Pau VI també.

Antoni Nello