Òscar Romero: com ens inspira avui?

Potser, en el moment de pensar en Òscar Arnulfo Romero, el primer que ens ve al cap són aquests versos del poema que li va dedicar Pere Casaldáliga en assabentar-se de la seva mort. Llavors no era sant oficialment. Sí que ho era per aclamació popular, d’un poble que es va sentir agermanat d’aquest, el seu pastor, que va resultar màrtir. Pastor i màrtir. Dues paraules que ens poden dir molt sobre ell i sobre el que pot aportar-nos avui dia.

Comencem per la paraula màrtir. Segons el Diccionari de Llengua Catalana, és una persona que pateix mort o persecució per la seva religió. Però també pot ser una persona que mor o pateix molt per defensar les seves creences o conviccions. I fins i tot, persona que se sacrifica en el compliment de les seves obligacions.

És curiós, perquè en Romero s’uneixen tots aquests elements. És assassinat per defensar la seva religió, que són les seves creences o conviccions, i al mateix torn la seva obligació. En temps d’idealismes, donar la vida per altres és una bella manera de morir. En els moments que vivim, el martiri no és un valor. Tanmateix, podem aprendre del que hem vist aquí.

A Romero, la seva fe el porta a viure d’una manera concreta. M’agrada d’ell que en nombroses ocasions va ser presentat com a un home gris. Algú sense color, que no destacava especialment, podríem dir. Però, va ser capaç de deixar que la vida l’omplís de colors.

I aquest posar color a l’existència li va venir marcada per ser fidel a l’evangeli, per aprendre a llegir-lo i, per actualitzar-lo des de la perspectiva de la realitat més real que l’embolcallava. Aquesta no és una altra que la d’acompanyar el text evangèlic des dels marges en els quals va ser relatat, escoltant a aquests germans empobrits a qui els va regalar humanitat i dignitat.

Per això, la seva religió van ser les seves conviccions i la seva obligació. Respondre a la vida que se li regalava actuant des d’allò que és correcte. Ser capaç d’escoltar, d’entendre i de donar veu. I això, ens va tornar a la seva dimensió de pastor.

Romero va ser pastor perquè va conèixer a les seves ovelles. I per això és necessari escoltar-les, observar-les, viure amb elles. Va tenir companys de camí que el van ajudar a entendre què era allò de ser pastor. Sens dubte, Rutilio Grande va tenir molt a veure. Va ser un d’aquests dits que assenyala la direcció a seguir per a entendre la vida. I llavors sí, la va poder acompanyar. Acompanyar i donar veu. Perquè va ser la veu d’aquells que no tenien veu, d’aquells que no eren escoltats ni reconeguts.

Són moltes les anècdotes de la seva vida que poden il·luminar-nos i inspirar-nos avui dia. Moltes, les paraules que convé tornar a escoltar i digerir per així entendre’l millor i trobar pautes d’actuació a la nostra existència. Segur que us vindran algunes la memòria. I si no coneixeu a Òscar Romero, potser convé que cerqueu alguna cosa d’ell.

El seu testimoni, avui, ens inspira precisament donant color a la vida. Oferint-nos una mirada pacífica i serena al món, per trobar l’alegria de l’evangeli als marges de la nostra societat, per tornar la mirada al desvalgut i a l’empobrit pintant d’esperança les nostres vides. Ens inspira per a ser portaveus, cridar i omplir de color la protesta, emergint com a veu de tots aquells col·lectius sense veu, una veu que s’ha anat deixant que s’ofegués. Ens demana recollir tots aquests crits que han estat callats, aquells crits sense crit per a pintar i ressaltar les seves protestes que són les seves necessitats. Inspira perquè ens convida a pintar de valentia la nostra vida, per acollir l’evangeli i en ell, als nostres germans i germanes.