No es pot construir una biografia de sant Josep amb les poques dades que ens ofereixen els Evangelis. Però podem descobrir com ho han interpretat els artistes al llarg dels temps.
Ja sant Bernardí de Siena (+1444) criticava la representació sant Josep com un vell: “Els ximplets pintors el pinten vell, melancòlic i amb la mà a la galta, com si tingués dolor i tristesa a causa de ser el guardià de Maria que li havia estat confiat, quan fou tot el contrari, alegre de cor, de ment i de rostre en veure’s en tanta gràcia de Déu”.
Aquesta crítica era pel fet que, durant molt de temps, es representava sant Josep com un ancià de tal manera que semblava més el besavi de la mare del Nen, edat inconciliable amb el paper de “pare” reconegut expressament en la literatura apostòlica, testimoniada en els Evangelis. Si se’l representava ancià, figura marginal, al marge de la narració artística sagrada era per allunyar qualsevol sospita de la seva participació en la procreació del Nen i per això estava gairebé sempre físicament separat de Maria. D’aquesta manera, presentant-lo ancià es comprometia l’exercici patern de la missió de sant Josep. Així, al no reconèixer-lo com a “ministre de la salvació en el misteri de l’encarnació, on Sant Josep no és una figura marginal”.
La iconografia de sant Josep canviarà després que el papa Sixt IV instituís la festa del sant el 1479. Sota la representació iconogràfica de sant Josep, amb l’aurèola o sense ella, jove o vell, en adoració o adormit, al costat de Jesús i Maria o apartat, simple comparsa en una escena o protagonista, en el treball manual o en la lectura d’un llibre, tenint en braços al Nen o un instrument de treball, una vara florida o un lliri, etc. en el rerefons de cada manera de representar-lo hi ha present el coneixement dels evangelis, dels apòcrifs, dels documents del magisteri, de les devocions, de les tradicions, del folklore, de la literatura i de la predicació.
Un dels primers a innovar la representació de sant Josep va ser Miquel Àngel a inicis del segle XVI. En una obra del 1503 evidencia aquesta nova valoració de la figura de sant Josep dedicat a la cura paterna. Miguel Àngel el pinta com una figura més viril i més propera a Maria. En aquesta obra Josep solemne, immortalitzat mentre aixeca al Nen per a passar-lo a Maria, obrirà una sèrie d’altres obres expressant molt més sentiments familiars i paternals del sant.
Guido Reni (1575- 1642) entrarà en la influència de la valorització de la figura de sant Josep. Abans Maria i el Nen ocupaven tota l’escena, en canvi en aquest moment del segle XVII es dóna importància a la paternitat i sant Josep serà qui ocuparà tota l’escena, no Maria.
La innovació de la representació de Guido Reni rau en retratar un sant Josep només amb el nen Jesús als seus braços, forma de representació anteriorment reservada a Maria. Ara Josep no és una figura secundària. Reni en els seus tres quadres pintarà a sant Josep, sense la presència de Maria, portant en braços el Nen remarcant l’afecte-amorosia entre pare i fill que pot observar-se en l’agudesa del disseny pictòric que mostra la interacció de les seves mirades i la protecció de sant Josep vers el seu fill Jesús que és bressolat en els seus braços, secundant la difusió del culte en el context artístic de renovada atenció als afectes. Ara el Patriarca ja no és una figura secundària.
Una autora escriu que “la imatge que Guido Reni ens regala és la d’un pare actual, modern al qual es festeja el 19 de març en la festa del pare. La de l’home “Just”, pare afectuós, atent que amb la seva pròpia vida ha custodiat la de Maria i la de Jesús, els tresors preciosos que Déu li ha confiat”.[1]
[1] Soc deutor de l’article de M. Cristina Cadolini: San Giuseppe nei quadri di Guido Reni dins Metropolitan Magazine del 19 de març de 2020. 1993 STRAMARE, San Giuseppe nella storia della salvezza, Elle Di Ci, Torino 1993.
