Quan Martí Luter el 7 de juliol de 1505 entra al convent dels agustins reformats d’Erfurt ja era Mestre d’arts i havia fet els primers passos per la universitat de la mateixa ciutat. A la mateixa ciutat fa els estudis de teologia, aconseguint el Batxillerat en teologia l’any 1509. Ordenat sacerdot i nomenat professor de teologia de la jove universitat de Wittenberg, càrrec que va continuar exercint fins al final de la seva vida l’any 1546.
Van ser trenta anys dedicats fonamentalment a l’estudi i comentaris de molts dels llibres de Bíblia. Les seves classes, els seus sermons exercint com a predicador de l’església de Wittenberg, les seves innumerables cartes, els seus escrits de polèmica… en fi, tot el que sortia de la seva boca o ploma estava amarat de cites bíbliques. No és ni en la filosofia ni en el raonament humà que l’home trobarà la veritat.
La veritat es troba únicament en el text bíblic que és l’expressió de la mateixa paraula de Déu. Només cal que l’home per mitjà de la fe es faci seva aquesta paraula de salvació. És a través d’aquesta fe que l’home descobreix la seva veritable realitat. És en la seva relació amb Déu que tant l’home com tota la realitat obtenen la seva veritable qualitat i valor. I a una relació positiva amb Déu només es pot arribar per mitjà de la fe. Una fe que recolza en la plena confiança en un Déu misericordiós que ens salva a través de la creu del Crist. D’aquí ve el seu rebuig de tota altra mediació que no sigui la del Crist. Déu s’ha revelat en el Crist i només el Crist pot portar l’home a la salvació.
Aquesta visió teològica va xocar frontalment amb les institucions i pràctiques eclesials, del seu temps. Com és sabut, a partir de la publicació de les cèlebres 95 tesis sobre les indulgències de l’any 1517, les dificultats amb l’església catòlica es van anar fent cada vegada més grans. El rebuig de la seva doctrina per part de les institucions romanes, per una banda, i la inflexibilitat de Luter per defensar-la, per l’altra, aviat van convertir en inviable el camí d’una reforma comuna i harmònica de l’església basada en el diàleg i la mútua comprensió.
La radicalitat de moltes tesis doctrinals de Luter, juntament amb les crítiques severes del papat i les institucions romanes de cap manera afavorien la recepció de les propostes de reforma per part de les autoritats romanes. Però la passivitat i les dependències polítiques i econòmiques a què estava sotmesa l’església del moment tampoc no permetien una reforma ràpida i general del conjunt eclesial i molt menys marcat per la radicalitat que exigia Martí Luter.
Luter no va compendiar la seva teologia en una obra sistemàtica –amb paraules seves: “Els meus llibres formen un cert caos tosc i desordenat”–, si no que com exposa O. Bayer, es va anar configurant a partir dels seus «cursos acadèmics, apunts dels seus sermons presos pels oients, escrits polèmics, cartes de consol, prefacis —sobretot als llibres de la Bíblia—, tesis per a la disputa, xerrades de sobretaula, faules, cançons, [que] alegren, instrueixen, exhorten, consolen, reprenen o fins i tot insulten».
En el fons de la seva teologia i com a motiu decisori de tot el seu trajecte teològic cal situar-hi la seva pròpia experiència com a frare i professor de Sagrada Escriptura en el convent dels agustins eremites de Wittenberg. Enmig dels seus continuats i angoixants esforços per trobar un Déu que li «fos propici», va descobrir que la justícia davant Déu, que ell buscava amb tant afany, només la podia donar Déu mateix. D’acord amb aquesta experiència alliberadora cap esforç humà pot justificar l’home davant Déu. La justificació de l’home és sempre un regal de la gràcia i misericòrdia de Déu. Per la fe, que també és obra de Déu en l’esperit de l’home, És quan l’home desconfia totalment els seus propis esforços i obres i es confia plenament a aquesta bondat de Déu quan és justificat i fet agradable a Déu. Per altra banda, aquesta nova interioritat determinada per la fe li dona també la llibertat per viure els afers del món segons la seva pròpia raó.
Fins a la seva mort Luter va defensar aquesta doctrina amb tota radicalitat. No poques vegades es va veure obligat a reformular, completar o radicalitzar afirmacions doctrinals que els seus correligionaris havien consensuat amb vista a possibles converses i confrontacions amb la doctrina catòlica. Mai va acceptar que els seus seguidors i col·laboradors s’apartessin dels criteris i decisions que per a ell eren intocables. Evidentment que entre els seus seguidors es desencadenaren controvèrsies i discussions tant doctrinal com sobre la pràctica eclesial, però de Wittenberg provingueren sempre les directrius que havien de dirimir tant les qüestions doctrinals com les pràctiques. Certament que l’església d’aquell temps requeria una reforma general en profunditat, però cal mantenir que no es pot entendre la Reforma protestant sense entendre Luter, de la mateixa manera que no es pot entendre la Contrareforma catòlica sense el concili de Trento. Aquí els protestants ja no hi van assistir.
