La «previsió» com a exercici

Quan semblava que la guerra comercial entre Estats Units i Xina ja havia finalitzat i que els mercats financers gaudirien de la bona ratxa dels darrers anys, la qual cosa hauria de garantir una estabilitat econòmica, ha sorgit la pandèmia del coronavirus.

Davant de la situació greu i alarmant, els governs demanen a la població d’estar tots units i a casa. Amb una actitud que no se sap ben bé si és cínica o irònica, també demanen que s’arraconin de moment les disputes polítiques. Aquesta treva és, potser, perquè el que ara ens passa és seriós i els que fins ara ells havien estat fent no era més que un joc o una broma? La lluita entre voluntats, a vegades  capricioses, s’ha convertit en una pugna contra un enemic comú: el virus, que no té sentiments ni parlamenta.

No podem dir que l’estat del benestar hagi estat negatiu; però el fet de viure al dia ha provocat que comencem a plantejar-nos els problemes després d’observar els seus efectes. Els atemptats terroristes, les invasions nacionals o l’acollida de refugiats han dut alguns països a dissenyar minuciosos programes per a contenir el que suposen una amenaça a la seva integritat. Tot, però, sembla plantejar-se en base a l’experiència, però no a la previsió; i aquesta mancança en la política aplicada, que no és més que la constatació de la inexistència d’una estratègia i de la desorientació en l’organització, causada per un desconeixement del problema i per la confiança de no creure’l proper, ha ocasionat, amb la pandèmia actual, milers de morts, la propagació de la malaltia fins arribar a col·lapsar hospitals i a emmalaltir gran part del personal sanitari, i greus conseqüències econòmiques. No es va voler paralitzar el país quan s’havia d’haver fet i quan es fa, ja és massa tard. Havíem vist el que passava a la Xina, però ho vèiem massa lluny; i mira que ens encanta repetir que les distàncies entre països cada vegada són més curtes i que triguem menys temps a arribar-hi. No està malament que vegem els avantatges, però cal també fixar-nos en els inconvenients. L’avió trasllada passatgers i mercaderies, però també microbis; però quan és això darrer, aleshores la proximitat ja no ens convenç i aviat diem que la malaltia ha vingut de fora.

Si es vol traçar un pla estratègic contra possibles catàstrofes, compta tant la previsió com l’observació. Primer se’ns va dir que era una simple grip i que, si arribava a les nostres terres, el nombre de contagiats seria baix i ràpidament controlable. La realitat ha estat una altra… Ha costat molt als governs definir el confinament per detenir la pandèmia: qui s’ha de quedar a casa i qui hi ha d’anar a treballar? Havien d’obrir o no les perruqueries? Ens manca una cultura de la previsió. Hem esdevingut una societat incauta i gens provident, hipnotitzada per la despreocupació, la diversió i la comoditat. La desgràcia ens molesta i volem acabar amb ella ràpidament. La majoria ha obeït les ordres del confinament, però hi ha hagut irresponsables que han estat detinguts per la policia. Les planificacions, avui, haurien de tenir molt present possibles catàstrofes, encara que semblin inversemblants, i comptar no només amb el que s’hauria de fer, sinó amb el que no es podria fer.

El confinament ens ha obligat a canviar hàbits i actituds. Es diu que s’està donant un autèntic xoc entre drets i llibertats. El control de la pandèmia podrà ser una bona excusa per a comprovar en la població altres factors d’interès per a  l’estat. En alguns sectors laborals, s’ha posat en marxa el teletreball: una temptativa que ja fa temps que es veia favorable per a la sostenibilitat. Tanmateix, no es tracta de veure ara el teletreball com l’única forma de treball, present o futura, sinó de contemplar el que representa per a la millora de l’eficiència del nostre treball presencial, que esperem recuperar quan la pandèmia acabi. Pel que fa a les relacions familiars, aquesta situació, malgrat que alguns defensors de les moralines melindroses diguin el contrari, no s’ha de veure com enriquidora, sinó com aquella que s’ha de passar obligatòriament en benefici de la nostra salut. El que s’ha d’esperar és que cadascú tornar al seu ritme quotidià, marcat per les sortides i entrades a la llar segons les obligacions i les devocions pròpies. El confinament és un període de temps que ha pertorbat la nostra existència i que tindrà repercussió en les nostres butxaques. No deixa de ser trist que, per una raó totalment justificada per evitar el contagi, algunes famílies s’hagin vist privades d’acomiadar-se dels seus morts i de no participar dels honors que se’ls tributa des de les seves creences.

Ens esperen temps difícils i un futur incert. És molt probable que la nostra necessitat de seguretat hagi de venir acompanyada d’un retall de llibertats. El coronavirus no només deixarà seqüeles físiques, sinó també psicològiques i socials. Si els estats occidentals volen esmenar la seva manca d’atenció de l’origen i de l’evolució de la pandèmia a l’Extrem Orient, ara és l’hora de ser previnguts perquè no es pronunciï la desigualtat social com a conseqüència de la nova crisi econòmica que tot just acaba de començar, i perquè no sorgeixin noves formes d’estafa, pública i privada, ni de delinqüència que duguin a una desestabilització o a un caos total.

Els analistes sostenen que no hi havia hagut una crisi tan forta des de la Segona Guerra Mundial. Com ens fa por el futur, ara ens fixem en els mals del passat. Per un prejudici cultural, el nostre present ha rebutjat beure l’aigua de dues fonts: la història i la profecia.