La penúltima paraula

Article extret de La penúltima paraula. Memòries per a una Església renovada, Barcelona, Viena editors, 2023

Què és l’essencial del que he volgut i intentat viure, amb entrebancs, caigudes i febleses? Ho tinc i ho veig ben clar. Sense un nord ben marcat en la meva brúixola, no podria haver viscut. És a dir, sense Déu i l’Evangeli de Jesús no seria res. Déu m’ha acompanyat sempre i he après a veure la vida com un gran do de Déu. Tot és gràcia! En segon lloc, he après també que cal caminar arrelat a terra, al camí, al sender (que són la societat, la cultura, les confessions religioses, totes les regions i religions de la terra), sense deixar de mirar cap a dalt, a l’Evangeli. Es tracta de descobrir els «signes dels temps», és a dir, les crides de Déu a compromisos concrets, a discernir a què ens crida en cada moment: Déu està, ha estat, en cada trencall del camí, en cada passa, enmig de cada esdeveniment. La gran pregunta és: «Senyor, què vols que faci? Què esperes de mi?». Fonamentat en l’essencial que acabo d’assenyalar (Déu i el terra), he pogut anar descobrint alguns aspectes en els quals m’he anat sentint cridat.

N’hi ha dos que són de contingut. El primer és la comunitat, la cordada, caminar i pujar amb altres. On i amb qui ho he viscut? Amb l’Església, santa i pecadora, a qui he dedicat la vida. Amb la família: on m’han cobat i pots reposar. Amb els col·laboradors, sense els quals no hauria pas reeixit en les responsabilitats. Els que m’han acompanyat, m’han configurat. Ser capellà, entès com a servei sense límits, m’ha fet viure el privilegi de veure el fons de moltes persones. M’adono, ara que hi penso, que no he sigut gens pròdig a admirar de manera global persones properes o llunyanes. Admiro moltes maneres de fer, creure o pensar de molta gent, però em costa veure-ho concentrat en persones. Si hagués de donar algun nom que s’hi acosta molt, optaria per Joan XXIII, el cardenal Martini i el papa Francesc. Són les persones que més encarnen les actituds cristianes en el món d’avui.

Un altre aspecte que he descobert és voler viure en les fronteres del cristianisme; no en llocs confortables, segurs, sinó allà on es juga el ser o no ser del cristià. Això implica la passió per difondre i fer creïble l’Evangeli (en l’ensenyament de la teologia, en el laïcat, a l’ISCREB). Això m’ha portat també a la passió pel diàleg en profunditat (a la universitat, a la cultura, amb les altres confessions cristianes, amb les altres religions). He tractat d’optar per un cristianisme sa, obert, arriscat, que es fa atractiu.

Es tracta també de fugir del confort pastoral, que cuida els «nostres»; que cerca espais segurs on sentir-se acceptat; que defensa els purs dels embats dels de fora; que només treballa amb els ja convençuts; que mira de reüll els no catòlics convençuts; que va creant com una ciutadella emmurallada per defensar-se dels «altres»; que s’estima més cultivar els «nostres» que iniciar i acompanyar processos dels que han de fer camí; que no és capaç d’obrir les finestres i conèixer, estimar, dialogar i aprendre dels «altres»; que se sent completament segur en el seu petit món i en una fe encartonada i quadriculada que només convenç els ja convençuts; que només accepta en el seu clos els que ja estan segurs de la seva fe i no s’adona de la paciència abnegada que s’ha de tenir amb els que encara estan lluny; que no s’adona de la complexitat del món on estem immersos, ho acceptem o no, ni de la necessitat de conèixer i dialogar amb la cultura. Avui, davant d’una societat hostil, les noves generacions, més que no pas les que venim del Concili, tenen la temptació del restauracionisme, de la secta, del tancament, del purisme, i això és la mort del cristianisme. Si enfortim noves actituds davant d’aquests reptes, segur que veurem com Déu envia treballadors a la seva vinya.

No només em sento privilegiat per pertànyer a la meva generació. Vull  remarcar com jo em sento privilegiat, com a persona i com a prevere, en aquests més de 60 anys de ministeri. L’Evangeli dels deixebles d’Emmaús m’ho fa veure. Durant aquests anys he tingut sempre el convenciment d’una crida de Déu. Que el camí que he escollit no era ben bé per fer el que jo volia, sinó un dir SÍ a una pregunta, a una crida de Déu. No era una simple voluntat o desig meu, sinó una resposta, un anar dient sí a una crida. Un sí a què? A quina crida? Doncs a ser seguidor de Jesús. A ser deixeble. A ser testimoni de Crist. Com els apòstols, com els d’Emaús, a  qui ensenya a anar caminant, fent camí, amb Jesús, fins i tot en temps difícils, que poden descoratjar durant aquests llargs anys. Perquè motius de descoratjament n’hi ha: el tancament eclesial, la manca de democràcia, l’aplicació parcial del Vaticà II, el creixent pluralisme social i religiós, etc., però Jesús s’ha fet present i el reconec quan comparteixo, quan serveixo els altres. Aquest sentit de vida com a resposta i seguiment m’ha ajudat molt a ser fidel, a enfocar la vida amb els altres, fora de mi mateix.