Juliana de Norwich, testimoni de fe

A la convulsa Europa de finals de l’Edat mitjana, es va estendre una costum que, avui dia, podria causar-nos una enorme estranyesa: homes i dones desitjosos d’aprofundir en la seva experiència de Déu es tancaven en una habitació per la resta de les seves vides.

No fugien de les ciutats on residien, sinó que entraven en un tancament que, d’una banda, els permetia una obertura total a la presència de Déu però que, d’altra banda, els posava a disposició de la resta de la comunitat creient per a poder compartir amb ella l’experiència de Déu que aquesta opció de vida afavoria; per això les cel·les on es recloïen tenien una finestra que permetia la interacció amb les persones de l’exterior a la qual acudia gent de tota classe i condició a la recerca de consell i orientació.

Una d’aquestes recluses va ser Juliana de Norwich, que va viure en aquesta ciutat anglesa entre els segles XIV i XV. Les seves dades biogràfiques són una mica difuses, però, en el transcurs d’una malaltia greu, va tenir una sèrie de revelacions sobre la realitat divina que la van portar a aquesta radical opció i a posar aquesta experiència per escrit per a poder compartir aquesta vivència de Déu tan original, lliure i profunda. Va tenir plantejaments que xocaven amb les idees més habituals de la seva època i que encara avui, a bona part de la comunitat eclesial, li semblarien audaços.

Les revelacions de Juliana ens ofereixen una visió sorprenentment positiva tant de Déu com de l’ésser humà. El nucli conductor, de principi a fi, és l’amor, i tot el seu contingut està guiat per una promesa que vol consolar-nos i tranquil·litzar-nos des del primer moment: «tot sortirà bé».

Dos aspectes destaquen de manera especial en aquesta imatge de Déu que experimenta la vident Norwich: la seva misericòrdia i la seva dimensió femenina.

Crida poderosament l’atenció com Juliana planteja que és incorrecte parlar de la ira de Déu, sobretot en una època en la qual aquesta idea estava molt present com a explicació a episodis com les diferents epidèmies de pesta negra. La misericòrdia de Déu, tal com ella l’entén, és la protecció en l’amor que Déu ens brinda, i no apaivagar la seva ira, com era normal entendre-ho en aquells dies. De la mateixa manera, la relació entre el pecat i la seva reparació no la veu en termes jurídics, com si Déu hagués estat ofès en el seu infinit honor i es requerís una satisfacció equivalent perquè l’ésser humà es pogués reconciliar amb Ell, sinó que el veu des de l’òptica de les relacions interpersonals, on la reacció que el pecat produeix en Déu no és la ira, sinó la compassió i l’amor. El pecat ens deixa malparats i Déu se’ns acosta, ens recull, ens cura.

Un altre dels aspectes més sorprenents de les visions de Juliana és el subratllat en l’aspecte matern de Déu, arriba a parlar de la maternitat de Crist. Parlar de la dimensió maternal de Déu no era alguna cosa ni molt menys nou en el cristianisme, però ella veu la maternitat no com una cosa passiva caracteritzada per la mera receptivitat, sinó com a: activitat, sortida d’un mateix, llibertat, saviesa, amor… Crist és la nostra mare perquè d’ell naixem i en ell renaixem. D’igual manera, com una mare amb els seus fills, ens alleta i ens alimenta. I no sols això, també ens educa amorosament sense descans. No obstant això, Juliana no absolutitza aquesta metàfora, per això, en parlar de Crist, ho fa sempre des d’una trilogia en la qual se’l defineix al mateix temps com a “germà” i com a “salvador”.

Aquestes i moltes altres idees ens mostren l’audàcia i la gosadia d’aquesta gran vident, venerada tant per anglicans com per catòlics. Molts creients estem tan acostumats a parlar de Déu com a mare i a concebre la seva misericòrdia com a incompatible amb la ira que ens pot resultar difícil apreciar la perplexitat que aquest discurs provocava en aquella època.