Qui més qui menys té una idea aproximada del que és un mite. Pregunteu-ho a qui vulgueu i segur que us dirà, amb les seves paraules, que un mite és una persona que s’ha fet personatge. Un personatge que transcendeix el seu espai i el seu temps, que ha esdevingut un referent col·lectiu i que recordem no tant perquè sigui un exemple en ell mateix, que també ho pot ser, sinó perquè hi trobem encarnada sobre manera alguna de les grandeses o les misèries en què ens reconeixem els éssers humans, si no totes.
Trobo que és suggerent de contrastar aquesta definició diguem-ne intuïtiva amb la que en recullen els diccionaris. El nostre DIEC, per exemple, diu del mite:
- 1 1 m. [LC] [AN] [FS] Relat fabulós tradicional sobre els déus, els herois,els orígens d’un poble, etc., que expressa, d’una manera simbòlica, un concepte religiós, filosòfic o social. El mite de Ròmul i Rem.
- 1 2 m. [FS] [LC] Relat poètic i fabulós que serveix per a explicar una doctrina, una creença. El mite de la caverna de Plató.
- 2 m. [FS] [LC] Persona, fet, cosa que ha estat magnificat i s’ha convertit en model o prototip. Greta Garbo és un mite del cinema.
Ja ho veieu: aquella primera resposta es correspon amb la darrera accepció del diccionari, exemplificada en aquest cas en Greta Garbo. Però, fixem-nos-hi, segons les definicions del diccionari, abans que un personatge o una persona singular, el mite és un relat, una història que mira d’explicar simbòlicament els orígens o, per analogia, una creença o una filosofia. En la mesura que el mite és un relat, doncs, diríeu que la narració, i per extensió la literatura, hagi de ser el terreny propi del mite.
Dit d’una altra manera, sembla inevitable que, cada vegada que expliquem un mite, o bé relatem un conte o bé recitem un poema. I així molts escriptors han trobat en l’evocació, la recreació o la reinterpretació dels mites clàssics un bon filó per construir obra pròpia. Llegiu Déus i herois grecs (1960) de Robert Graves o Els diàlegs amb Leucò (1947) de Cesare Pavese i ja m’ho sabreu dir. O, si us voleu quedar més a la vora, recordeu què es va fer de Fedra i d’Antígona en mans d’Espriu o retrobeu Els fruits saborosos (1906) de Josep Carner.
Però la cosa no s’acaba aquí. D’acord que des dels orígens més remots, el mite ha trobat en la literatura —això és, en l’art de la paraula memorable que diu molt més del que diu perquè encarna una realitat que la supera— el vehicle més eficaç per ser expressat. Però per la seva banda la literatura, com si es volgués aprofitar d’aquesta capacitat o se n’hagués de cobrar el servei, no ha deixat d’engendrar personatges nous que sovint han tingut una capacitat indiscutible d’esdevenir mites, tant o més reconeguts que els més antics.
O no són mites vius i encara carregats de futur personatges romàntics o moderns les històries dels quals ens acompanyen com si d’alguna manera les haguéssim viscudes nosaltres mateixos? Penso en el Faust, en el Comte Arnau o en la criatura del Dr. Frankenstein, que Mary Shelley va dir que era un nou Prometeu. O també en Don Juan, o en Robinson Crusoe, o en Moby Dick. O en els que ara mateix us vinguin al cap i vulgueu afegir a aquesta llista. Que és oberta i ho serà mentre hi hagi escriptors que ens en vagin descobrint, dia a dia, els noms.
