La dignitat no té edat

Ressonen en el meu cap uns quants titulars apareguts en la premsa aquests dies amb el monotema de la pandèmia del «coronavirus» (Covid-19), que sembla que ha fet saltar els ressorts d’alarma a la societat i de manera especial a la població més gran, que per cert, és la majoritària. Aquesta pandèmia no perdona els més febles i vulnerables, especialment les persones grans. Són milers els morts al llarg del planeta, malgrat la lluita i els esforços enormes del personal assistencial que els atén. A més, per acabar de complementar la realitat que vivim, ha sorprès la majoria de reservoris sanitaris mancats de material tant de protecció sanitària com dels recursos necessaris per protegir la vida d’aquests pacients fràgils.

Aquesta realitat fefaent ha fet sorgir veus que plantejaven el conegut dilema de qui ha de ser mereixedor dels escassos recursos assistencials per bregar amb la terrible Covid-19. Davant d’aquesta realitat em vaig arribar a preguntar qui pot decidir qui ha de viure i qui morir sense donar oportunitat a l’actuació, precisa o no, dels mitjans físics i farmacològics dels quals disposa la comunitat sanitària en aquest darrer intent de recuperar la salut perduda d’un ésser humà. També se’m va plantejar un altre interrogant sobre l’ofuscament de la societat davant de la injustícia de veure persones de primera i persones de segona davant del bé més preuat de l’ésser humà, el de la salut. Quin mal han fet les persones grans perquè no tinguin el mateix dret a l’aplicació de remeis de contrastada eficàcia de recuperació de la seva malaltia, como qualsevol altre ciutadà?

Un dels grans drames humans i ètics que planteja la implicació dels serveis sanitaris diàriament és el de com atendre el gran nombre de pacients, i quins criteris fer servir davant de la manca de llits, de llocs en teràpia intensiva i respiradors, qui pot rebre assistència sanitària i qui no. Aquests interrogants porten irremeiablement a aflorar problemes ètics generats de la situació pandèmica que viu la societat mundial i que són molts i profunds. Però que la seva excepcionalitat no ens faci caure en el «decisionisme» ni la temptació de la mentalitat utilitarista. 

Arribats aquí i davant de la pregunta què hem de fer, crec que correspon a la Bioètica donar una resposta als interrogants que se’ns plantegen, tenint presents els seus principis d’actuació, el de Beneficència (exigència dels professionals de fer bé les coses), el d’Autonomia (tenir present el respecte per la persona), el de No–maleficència (jurídicament previ al de Beneficència) i el de Justícia (casos iguals exigeixen tractaments iguals, sense admetre discriminacions). Pel que fa a aquest últim, no estem parlant de teoria ètica «bonista» sobre el grup etari dels grans, sinó d’una realitat que davant de l’escassetat de recursos sanitaris, sembla invocar el principi bioètic de Justícia Distributiva.

L’aplicació d’aquest principi bioètic ens ve a dir que tot ésser humà té dret a una consideració personal i que rebutja de soca-rel que l’edat i la dependència siguin criteris exclusius per decidir a qui se li dedica el màxim esforç terapèutic, o més clarament, cal valorar les circumstàncies concretes de cada pacient, sense excloure’n ningú.

A aquests dilemes ètics que ha plantejat el combat de la pandèmia de la Covid-19, el Comitè de Bioètica d’Espanya ha elaborat un Informe amb els criteris comuns per a tots els hospitals, i esmenta de manera explícita el que respecta al grup etari senescent, en què es demana que es valorin les circumstàncies concretes de cada pacient, «sense excloure’n ningú a priori» (Informe del CBE sobre els aspectes bioètics de la priorització de recursos sanitaris en el context de la crisi del Coronavirus de 25 de març del 2020; apart. 9).

A posteriori, el 30 de març del 2020, la Pontifícia Acadèmia per a la vida ha publicat un document titulat Pandèmia i germanor universal que reforça i corrobora l’aplicació d’aquests principis bioètics, i de manera especial el de justícia, que no fa més que enriquir i ajudar en la seva millor interpretació, podem citar d’aquest document el següent: «L’edat no pot ser considerada com l’únic i automàtic criteri de elecció, ja que si fos així es podria caure en un comportament discriminatori envers els ancians i els més febles.» «En qualsevol cas no hem d’abandonar mai el malalt, fins i tot quan no hi ha tractaments disponibles…»

La valoració moral de la justícia sociosànitaria no pot oblidar com a principis bàsics que, en primer lloc, la persona gran és «persona» i per tant mereix igual consideració i respecte que una altra persona més jove i, en segon lloc, que «la vida» és un dret i un valor igual per a tots els éssers humans amb independència de la seva edat.

Aquesta Justícia Distributiva des de la perspectiva cristiana que deixa percebre aquestes referències documentals destil·la el principi de Solidaritat com a principi bioètic, com a instància de referència moral, la pretensió de la qual sigui la d’assumir preceptivament la funció reguladora de les activitats humanes, de manera que pugui ser aplicada a qualsevol persona o col·lectivitats en situacions similars, que és la de salvaguardar en qualsevol circumstància, «la dignitat i els drets» de qualsevol ésser humà en les seves relacions personals o col·lectives. Així, en aquesta situació d’alarma pandèmica de la Covid-19 caldrà atendre les persones vulnerables i afectades per la patologia de l’esmentat virus amb els mitjans tècnics i clínics de contenció integrats en una vasta i profunda complicitat amb el bé comú, i evitar la tendència a la selecció dels seus privilegis en detriment dels vulnerables en base a la ciutadania, renda, política, edat…

No caiguem en la influència de la globalització, de la indiferència, de la ja instaurada cultura de l’exclusió, ni del temptat pensament d’«exclosos per selecció». En aquesta tan perillosa com devastadora societat de la resignació no hem de deixar morir els ancians pel simple fet de contraure la Covid-19, perquè la Dignitat no té edat.